Els bolquers de l'avi

Una part essen­cial del ter­ror con­tem­po­rani par­teix de la idea de la sub­jec­ti­vit­zació de la mirada. L'ele­ment inqui­e­tant i mons­truós pot tenir una mirada que pot per­tor­bar la pau de la mirada objec­tiva o la mirada sub­jec­tiva d'un per­so­natge esdevé una forma de trans­for­mar la rea­li­tat i de dei­xar-nos pene­trar en l'hor­ror. M.N. Shya­ma­lan deci­deix con­ver­tir aquesta sub­jec­ti­vi­tat de la mirada en una aposta forta d'estil a La visita. Una nena que creu en els prin­ci­pis de la posada en escena vol docu­men­tar l'experiència que com­porta el conei­xe­ment i l'estada a casa dels seus avis. La nena s'enfron­tarà amb el seu germà per bus­car un punt de vista que li per­meti donar compte dels fets i reve­lar el mis­teri que s'amaga dar­rere la quo­ti­di­a­ni­tat. Shya­ma­lan roda tota la pel·lícula a par­tir d'allò que pre­sump­ta­ment ha rodat la càmera de la nena, amb l'ajuda d'una segona càmera a mans del seu germà. L'aposta no és nova i podria recórrer el camí que porta d'El mis­te­rio de la bruja Blair a Rec. El punt dife­ren­cial que ens pro­posa Shya­ma­lan resi­deix en el fet que men­tre roda la pel·lícula s'inter­roga sobre què vol dir posar la rea­li­tat en escena i que al llarg del tra­jecte el pre­sumpte docu­ment sobre la visita dels nens a casa dels seus avis també pot arri­bar a ser una ficció, inven­tada i cons­truïda per la mateixa nena per aca­bar tro­bant la veri­ta­ble moral de la faula: cal vèncer la rancúnia cap a l'altre –el pare, els avis, els veïns– i bus­car l'equi­li­bri.

La visita, que ens torna el millor del cinema de Shya­ma­lan, s'arti­cula com un conte amb remi­niscències clàssi­ques. Els vells de la casa podrien ser com la reen­car­nació de la bruixa de Han­sel i Gre­tel. L'àvia no para d'estar obses­si­o­nada a fer pas­tis­sos per als néts, men­tre que l'avi subs­ti­tu­eix la dolçor per un con­te­ni­dor on van a parar-hi tots els seus bol­quers. A par­tir de l'explo­ració de les incon­tinències de l'avi, Shya­ma­lan des­tru­eix l'espai mític del conte per tal de poder pene­trar en un espai de demència abso­luta. Al llarg del dia la demència sem­bla con­tro­lada, encara que sor­gei­xen estra­nyes pis­tes. Quan arriba la nit, tot resulta pos­si­ble i la boge­ria des­tru­eix tota pos­si­ble raci­o­na­li­tat i porta allò per­tor­ba­dor a l'inte­rior d'un uni­vers que no té ni temps de con­fi­gu­rar-se com a fami­liar ja que la follia ordinària acaba sor­gint com un reflex de les fòbies i manies que tots poden arri­bar a assu­mir. M.N. Shya­ma­lan trenca la por amb l'humor, passa d'una revisió del gènere ter­rorífic a la seva rein­venció a par­tir de la des­cons­trucció dels con­tes infan­tils. L'aposta no pot ser més esti­mu­lant.