Crítica
Imma Merino
Obscuritats de l'Església i d'un país
A cap lloc el passat no passa mai, però Xile és un dels països en què, havent-hi hagut una d'aquelles transicions polítiques favorables a l'oblit, tal afirmació de la memòria es fa especialment ineludible en relació amb les ferides perdurables d'una dictadura amb milers de desapareguts. Amb films com Tony Manero, Postmortem i No, Pablo Larraín, nascut tres anys després del cop d'estat de Pinochet, ha estat acusat parcialment de banalitzar l'horror de la dictadura i les lluites que van dur a un canvi polític acordat amb els poders que havien enderrocat el govern d'Allende. Tanmateix, potser pesa el fet que pertany a una família vinculada al règim de Pinochet perquè la posició de Larraín és clarament crítica sobre la sinistra dictadura. Tot i que la seva trama narrativa apunta directament contra l'Església catòlica, pel que fa a les seves maneres de silenciar i encobrir els abusos sexuals de part dels seus membres, El club és una pel·lícula contundent en relació amb les obscuritats d'un país que no ha fet net amb el seu terrible passat recent perquè, precisament, no l'ha acabat d'afrontar. Tot i això és possible continuar pensant que, per sota de les aparences, la seva mirada és menys corrosiva del que sembla.
Tanmateix, allò que sembla cada vegada més indiscutible és la potència visual i narrativa del cinema de Larraín. La seva nova pel·lícula, premi del jurat en el darrer festival de Berlín, té unes imatges poderoses que mostren el confinament d'un club de capellans catòlics que, per diversos motius, han estat castigats i apartats de l'Església. Aquests capellans, a partir de l'arribada d'un nou represaliat, es confronten amb un home que els incòmoda (el passat que retorna) i amb un buròcrata de la suposada nova Església.
La llum de la pel·lícula és molt grisa. Hi ha una boira permanent en el lloc vora el mar en què els capellans suposadament expien les seves culpes sense creure, com la institució a la qual pertanyen, que hagin de retre comptes davant de la justícia humana. Ni tenen compassió per les seves víctimes. Són monstres nascuts de la repressió que han exercit un poder abusant diversament d'uns cossos. Amb uns intèrprets impagables, Pablo Larraín presenta la situació de manera inquietant. Potser hi ha un moment en què es decanta cap a un cert efectisme, però no perd la seva capacitat de pertorbar.