Els temps que varen canviar

Darrere les imatges de La promesa, el darrer treball de Patrice Leconte, hi ha un text de Stephen Zweig que es titula Viaje al pasado. Editat per Acantilado, explica la història de dos éssers que van estimar-se en el passat, es van separar i es van retrobar després de la I Guerra Mundial, en un món absolutament nou. Tots dos se senten estranys davant d'una realitat que no els correspon i això perjudica la seva relació, que no pot trobar el caliu que havia tingut uns anys enrere. Zweig va titular inicialment el llibre Resistència a la realitat, però va modificar-lo per la idea del viatge impossible cap a un passat davant d'un present en què tot ha quedat esborrat.

El principal fracàs de La promesa radica en la seva incapacitat de poder transmetre el sentiment de malenconia davant del passat i d'impotència cap al present. La trobada entre Lotte Hoffmeister –Rebecca Hall– i Friedrich Zeitz –Richard Madden, triomfador a Jocs de trons– no té la dimensió romàntica buscada i acaba resultant insípida, com el punt de cloenda d'un melodrama que avança per camins incerts. El drama de la proposta de Leconte radica en la seva incapacitat per mostrar quin és el temps històric viscut i demostrar com els moviments de la història transformen i afecten les relacions humanes.

Patrice Leconte –el director francès tot terreny que va triomfar fa anys amb El marido de la peluquera– comet l'error de rodar en anglès un drama que té com a protagonista la gran burgesia alemanya. Aquest fet provoca un distanciament en la primera part de la pel·lícula, que se centra en la descripció del món dels Hoffmeister, propietaris d'una gran fàbrica d'acer. En aquest univers arribarà el jove Friedrich, que es convertirà en el secretari del propietari de l'empresa –Alan Rickman–, que està malalt i li confia la gestió del negoci. El jove s'enamorarà de l'esposa del propietari i tindran un amor clandestí. La separació de la parella es produirà quan Friedrich és enviat a construir una nova empresa a Mèxic, fet que coincidirà amb l'esclat de la I Guerra Mundial. Durant la guerra la parella s'escriu cartes sense destí, fins que en els vint minuts finals es produirà el retrobament. Leconte roda bona part de la pel·lícula en interiors, amb una posada en escena acadèmica, terriblement freda. No aconsegueix que l'amor entre els protagonistes tingui força i la seva descripció del vell món es tan feble que quan ens trobem en el nou món, a l'espectador li resulta difícil recordar-lo. Només intuïm que les coses han canviat quan des de la finestra de la casa els protagonistes veuen desfilar un grup de nazis amb aires de victòria.