Manipulació cega, màgia sense aura

El mag Lari es rei­vin­dica com a actor. D'entrada, cal cele­brar aquesta acti­tud valenta que només pot bene­fi­ciar la seva tra­jectòria. Però el pro­blema de la peça és que abusa d'uns jocs de gran il·lusió, que són molt impac­tants però en els quals no pot demos­trar la seva habi­li­tat en la mani­pu­lació, un dels pocs ele­ments de què un espec­ta­dor dis­posa per com­pren­dre la difi­cul­tat de l'exer­cici. Com que és igual d'inex­pli­ca­ble que algú encerti una carta de tot un joc de car­tes com que par­tei­xin un par­te­naire pel mig, la mani­pu­lació demos­tra un ofici. Sense veure-la, es con­ver­teix en una mani­pu­lació cega, sem­bla que el mèrit hagi estat pagar la patent per explo­tar-la durant uns mesos en lloc de la difi­cul­tat d'exe­cució. Una llàstima.

L'his­tri­o­nisme del per­so­natge es menja l'artista: Ha pas­sat amb les meda­lles del Màgic Andreu o amb el tata-chan del mag Tama­riz. També el Mag Lari resulta un per­so­natge molt potent, amb una interacció amb el públic un punt pro­vo­ca­dora, sem­pre jugant al límit. Ara, en Lari ha vol­gut fer un pas de cos­tat i mul­ti­pli­car per cinc la seva inter­venció per bas­tir-la de dife­rents colors. Així podrà redreçar la seva car­rera, que no deixa de ser atrac­tiva per a un gra­pat d'espec­ta­dors pel seu aire de xou, a mig camí de la dicció ràpida del mono­lo­guista que va far­cint la inter­venció d'acu­dits i la perícia de l'acròbata. Com ja va fer Antonhy Blake, Lari s'ha ado­nat que cal bas­tir la pre­sen­tació de jocs de mans amb una dra­matúrgia, pro­cu­rant eva­dir-se del seu per­so­natge. Per això, Lari, en aquesta peça fa fre­go­lisme tot i que manté el to de pro­vo­cació. El pro­blema és que queda poc expli­cada la trama dels qua­tre mags (que sem­blen inven­tats, no pas recre­ats) i que quasi tots juguen a les gran il·lusi­ons. Sort del moment emo­tiu del mag Cirici Pas­qual. Intro­duir un ele­ment tea­tral en escena és com­plex. Anto­nio Díaz en seria l'excepció, amb La gran ilusión. El gat vell d'en Haus­son, un mag que Joan Brossa feli­ci­tava per la seva deli­ca­desa, sem­pre tea­tra­litza però no pas bas­tint una trama, sinó il·lus­trant una situ­ació, un pai­satge, des d'on exe­cuta el màxim tipus de jocs de mans. És igual d'increïble, però l'espec­ta­dor profà pot enten­dre la difi­cul­tat de la mani­pu­lació.