“El cine enriqueix cançons”

Sí, és tor­nar a casa. Fa dos anys hi vam ser molt feliços i, ara, quan pensàvem on tan­car aquesta etapa, vèiem que el Palau era el lloc ideal.

Sí, al Palau s'aca­barà una etapa de qua­tre o cinc anys, en la qual hem fet dos dis­cos i dues ban­des sono­res. Sento pro­fun­da­ment que neces­sito atu­rar-me, des­can­sar. I, tot i que no sé quina etapa vindrà a con­ti­nu­ació, hi ha una cosa dins meu que m'adver­teix que alguna cosa can­viarà. No m'aturo per fer cançons per a un pròxim disc, sinó per des­can­sar i deci­dir per què i per a qui canto.

Can­sat, més que superat. No he tin­gut mai la sen­sació que se m'escapés res de les mans ni han pas­sat coses que no volia que pas­ses­sin. Sóc feliç amb tot el que hem vis­cut. Però, de la mateixa manera que fa cinc anys vaig tenir la forta sen­sació que neces­si­tava fer un disc, ara en tinc una que em diu que m'he d'atu­rar. Con­ti­nuo estant ple d'ener­gia, però neces­sito pen­sar una mica com em rela­ci­ono amb el món de la música a par­tir d'ara.

Ja ho veu­rem. Tinc la impressió, en qual­se­vol cas, que he can­tat molt sobre nosal­tres. El tu, el jo, les rela­ci­ons huma­nes. I molt poc, en canvi, sobre el que està pas­sant al món. No sé si ho faré ara o d'aquí a deu anys, però fa cinc anys que parlo de l'indi­vidu i crec que toca adop­tar un llen­guatge més social. Trobo a fal­tar en les meves cançons l'èpica d'un Lluís Llach, per exem­ple. M'emo­ci­o­nen molt Cançó sense nom, Res­pon-me... Són cançons de col·lec­tiu, que jo encara no he tre­ba­llat i, sens dubte, m'interes­sen. Més, fins i tot, que la força de l'indi­vidu. Però, vaja, hi ha mol­tes coses que m'encan­ten i que vol­dria fer. Hava­ne­res, per exem­ple.

Sí, sé que algun dia can­taré hava­ne­res. M'encanta la cançó de mar..., però rejo­ve­nida, eh? Podria fer-ne un disc ara mateix. I, és clar, no cal que digui com m'agra­da­ria can­tar-les bevent rom cre­mat i havent-nos men­jat un bon arròs durant les pro­ves de so... Al cap­da­vall, el lloc on fas un con­cert és essen­cial. Per això, en aquesta gira n'hem fet algun al cim del Puig­mal i d'altres enmig
de la neu, amb postes de sol pre­ci­o­ses.

Hi con­ti­nuen sent, hi han estat sem­pre, però tots ple­gats vèiem que era una marca que des­pis­tava una miqueta. Sem­blava una broma. Al prin­cipi em sen­tia una mica sol si no els afe­gia, però ells sem­pre em van insis­tir que no ho fes. Que era un pro­jecte més aviat d'autor.

Si canto així sobre la mort és perquè l'entenc així. Rela­ti­vitzo molt les coses i em puc per­me­tre pen­sar en la tris­tesa sense caure en un pou. Les meves cançons pro­cu­ren assu­mir que la vida és plena de moments tris­tos, però que, si en par­les,
si els natu­ra­lit­zes, tot ple­gat és més sen­zill. Crec que no tenir por de par­lar de la tris­tesa m'ha recon­nec­tat amb mi mateix i amb la gent que pensa així.

Si estàs tran­quil amb la vida i amb tu mateix, et pots cen­trar a bus­car altres coses. I jo –tot i qüesti­o­nar-me sovint quina és la clau de la feli­ci­tat o obli­gar-me a viure el pre­sent més del que ho faig– estic tran­quil amb la vida. Que puguis par­lar amb tran­quil·litat de la tris­tesa sig­ni­fica, pot­ser, que alguna cosa ja és a lloc.

Les pel·lícules i jo ens hem retro­a­li­men­tat. Hem demos­trat, crec, que 1 més 1 poden ser 3. Hi ha hagut una sim­bi­osi extra­or­dinària amb en Dani. El cinema és l'art més potent i té el poder d'enri­quir cançons, ja que els dóna pro­fun­di­tat d'imatge, color, foto­gra­fia... El cinema m'ha fet redes­co­brir la manera de fer música.

Ell té molt clar quin tipus de música s'ima­gina per a les seves pel·lícules i en quin moment. Quan ens passa la pel·lícula, ho fa amb una pro­posta de cançons que ja exis­tei­xen perquè puguem ima­gi­nar el to que vol. I, a par­tir d'aquí, es pot dir que li fem ves­tits a mida.

He entès que la comu­ni­cació artística pot ser molt rica i vari­ada. No m'espanta dei­xar enrere un camí i aga­far-ne un altre. Aquesta men­ta­li­tat m'ha permès, per exem­ple, fer un espec­ta­cle de música i màgia amb el Mago Pop o, com dèiem, ban­des sono­res per al cinema, la qual cosa ni tan sols em plan­te­java. Al final tot es resu­meix en un mateix fet: m'agrada, i neces­sito, comu­ni­car.

L'emoció és clau. Una cançó només és bona si emo­ci­ona.