Amarat de pintura

Pintura, pintura i més pintura. Jaume Muxart, de 93 anys, viu envoltat de pintura. En porta d'enganxada al batí i als dits. Hi ha taques de pintura a les parets del seu taller, caminem sobre colors, sobre una mena de Pollock improvisat. Muixart i pintura són sinònims. “Al llarg de la meva vida la pintura m'ha salvat”, assegura. I continua salvant-lo cada dia de la seva vida, que ara per ara valora especialment. No nega que ha començat a pensar en la mort. Potser per això no para de pintar, obsessivament. Aquests dies, amb un tema únic, els ulls. Ulls de tota mena: alegres, tristos, amb llargues pestanyes, petits, grans, vigilants, dolços, seductors, aterridors... Muxart, que sent com la vista li comença a fallar, vol atrapar totes les mirades del món. L'art com a exorcisme? Potser algun dia els ulls atrapats a la tela podran retornar-li la vista. “Potser em busco a mi mateix a través d'aquests ulls”, insisteix.

De moment, Muxart, lúcid, tranquil, passa moltes hores al taller, situat en ple Eixample, en el mateix pis on viu. Només acabat d'esmorzar ja es posa a pintar. El seu estudi té dues estances. La primera que trobem és una galeria amb molta llum natural, més semblant a un despatxet, que forma part del mateix habitatge. De les parets en pengen fotografies d'obra i del mateix Miró, en el seu taller. “L'admiro molt però per mi Picasso és el cap de tots. L'autèntic creatiu del segle XX”, diu, convençut. Al geni malagueny el va conèixer a París, recorda, als anys 50. “Va ser amable amb mi i em va parlar català”, recorda.

En el terra dels racons de l'estança, Muxart hi acumula els seus quadres d'ulls de petit format. N'hi deu haver uns 700. I els ulls, escrutadors, ens observen. Els quadres semblen acabats del tot però el pintor explica que no ho estan perquè treballa en tots alhora. Jaume Muxart sempre ha treballat així, saltant d'obra en obra. Li deu costar donar una obra per acabada. Confessa que sí. “Puc arribar a treballar en vint quadres en un matí, però no n'enllesteixo cap”, insisteix.

Un cop travessat el pati d'un pis típic de l'Eixample, arribem a la petita caseta on Muxart té el seu estudi principal. Aquí pot treballar en grans teles i, d'entrada, el quadre que presideix la paret principal del taller, de nou, és ple d'ulls surant en capes gruixudes de pintura. “És un arbre d'ulls”, el defineix el pintor.

En aquest cau (de nou amarat de pintura) Muxart és troba a casa seva. Amb una vitalitat envejable, no es deixa ajudar quan arrossega les grans teles d'un espai a un altre per mostrar-les. Els pinzells, encarcarats, s'acumulen a les taules. Hi ha tant de color arreu que costa de fixar la vista en un únic punt de l'estança. Les paletes són una obra d'art en si mateixa perquè Muxart treballa amb colors molt primaris i prefereix fer-se ell les seves barreges que comprar el color ja fet. Aquí l'ordre és en el desordre. “Sóc un pintor emotiu, intuïtiu, –afirma–. Sempre m'ha mogut l'instint i quan l'he seguit, sempre m'ha anat bé. Per això treballo millor a partir del color, sense dibuixar prèviament. Amb el color, modelo. Sóc més pintor que dibuixant, al contrari que Miquel Àngel.”

Amb el mestre renaixentista, Muxart, però, comparteix la seva ànsia per continuar treballant i aprenent del procés en cada instant en una edat molt avançada. “Ancora imparo” (encara aprenc), va pronunciar Miquel Àngel quan ja passava dels 80 anys. Muxart es va fer seva la sentència i, amb això, se sent un privilegiat. “Estic content de com m'ha anat la vida i no tinc cap ressentiment ni sensació de no haver estat prou reconegut. He pogut fer el que volia a la vida: pintar. He conegut gent increïble gràcies al fet que he estat pintor. Si també em vaig dedicar a la docència (a la facultat de Belles Arts de Barcelona) és per tenir un sou que em permetés ser lliure amb la meva obra. No he fet concessions, per això és difícil que em posin etiquetes. He arribat fins aquí amb la mateixa filosofia. Per mi, això ja és triomfar.”

Nascut a Martorell (on fa quatre anys va obrir un espai museístic dedicat a la seva obra), en tota biografia de Jaume Muxart destaca un fet que té un punt d'anecdòtic: haver estat membre del Grup Taüll, juntament amb Antoni Tàpies, Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Joan Josep Tharrats i Jordi Mercadé. Avui en dia Muxart és el supervivent d'aquest intent de constituir un grup, l'única acció del qual és haver-se reunit davant de les pintures murals de l'absis de Sant Climent a Taüll, a l'aleshores Museu d'Art de Catalunya. Corria l'any 1955 i els joves pintors van ser immortalitzats a davant del Pantocràtor en una preciosa fotografia de Francesc Català-Roca. “Sí, la foto és maca però el grup va ser un desastre –recorda l'artista–. La idea la va moure en Tharrats. Vam fer 3 o 4 reunions. Em sentia còmode amb ells, però d'entrada no hi havia un objectiu programàtic en tot plegat, ni una especial reivindicació de la pintura romànica. Que ens féssim la foto davant del Pantocràtor no volia dir res d'especial. I sí, la foto és bona però n'hi ha una de millor perquè defineix perfectament per què el grup va fracassar. En ella estem cadascun de nosaltres mirant cap a una banda. I això és el que érem, tots diferents i tots anant per camins diferents. Aquella era la foto que millor ens definia.”

Al llarg de la seva vida Jaume Muxart ha exposat a bastament. A Barcelona va ser un habitual de la Sala Gaspar i de les galeries Syra, però també ha exposat a fora regularment. En els últims temps, però, la seva obra s'ha vist poc, llevat de l'exposició antològica a Rubí, fa deu anys. Per això, ara afronta amb il·lusió renovada l'exposició Un miler d'ulls que es podrà veure a partir de l'1 d'abril a la nova galeria Carmen Galofré de Barcelona. No és poca cosa que un artista de la seva edat inauguri una mostra amb obra recent i totalment inèdita. “Estic content de la manera com he trampejat la vida”, conclou.