Crònica
Mostra d'Igualada
Menú de cinc culleres
del 2055: menú variat que prova de trobar
el batec de cada públic
Avui es tanca la Mostra d'Igualada amb el que s'espera que sigui una altra jornada multitudinària de gent al carrer, buscant racó on veure amb la millor comoditat possible l'espectacle itinerant, de carrer o de sala (tot i que les entrades van escasses per l'afluència de públic del cap de setmana). Serà per la voluntat de sobreviure de les companyies, o no, però els coberts o les referències més familiars han estat recurs visual i dramatúrgic, tant en adaptacions de contes com en peces de trinca. Es percep una voluntat de commoure (les més valentes) o de divertir amb enginy (les que aspiren a convèncer un programador de majors aforaments).
Babia és capaç d'explicar, sense paraules, la relació obligada de dos personatges que tan bon punt atenen preparant caixes de cartró de diferents mides com competeixen per gaudir del temps lliure o recollint els plats del darrer àpat. Tot té un cert aire cíclic, sense gaire vida, però en la discussió, finalment, reapareix l'amistat i la recerca d'una felicitat quasi impossible en aquell món hermètic, desapassionat.
El teatre familiar no es vol posar fronteres per enlloc. Per això, es presenta un Comte Arnau un punt més humà i no tan tirà (com als versos d'en Maragall) amb tres trobadors que alternen la música en directe i la interpretació amb una àmplia gamma de registres. Per cert, la criatura del Comte Arnau no menja amb coberts: ho fa amb les mans. Com els d'H+G (una inquietant versió del Hansel & Gretel interpretada per actors amb discapacitat psíquica) dels italians de l'Accademia Perdutta. Si les criatures ja són dèbils i fràgils quan els pares les abandonen al bosc o quan la bruixa decideix engreixar-les per cuinar-les més tard, la fragilitat es multiplica amb aquests dois nois. La companyia, al contrari que els personatges del muntatge, els cuida amb una cura i un respecte preciós. Se senten segurs fent de nens dèbils i perduts.
És una fragilitat similar a la d'Hilos perquè l'actriu (Rous) fa un homenatge personalíssim i carregat de metàfores i escenes tendres i divertides alhora a la seva mare. També Escarlata Circus presenta Cor roc, un espectacle palíndrom, en què poetitza i fa reflexions sobre la insensibilitat de la humanitat utilitzant pedres en forma de cor, trobades pels seus passeigs per la natura. Aquest viatge insòlit per l'exposició presenta dos personatges antagònics, un cara blanca (la senyoreta Coral) i un august (un destraler però emocionat senyor Pedro). Les pedres els parlen.
Troppe Arie també gasta les culleres, tot i que per una raó ben allunyada de l'àmbit domèstic. I és que aquella criada que ajuda la tieta pianista del flauta travessera a passar les pàgines de la partitura serà capaç de completar partitura amb dues culleres, en clau western, però també amb un xiclet, xeringues amb aigua i dentadures postisses (excel·lents castanyoles per a la interpretació de Carmen). Aquest espectacle, amb un públic a l'Ateneu que divendres a la nit es va alçar exigint un bis (en realitat van fer un teaser del seu propi espectacle en directe), fa molt l'efecte de ser un dels que aspiren amb més seguretat als premis de la votació del públic.
Per al públic jove, hi ha una programació molt ben pensada. Ahir van fer la darrera funció els d'Adolescer 2055, una distopia del que podria ser la societat si no es posa remei a la violència i la insolidaritat actuals. Aquest matí seran els Dara que signen el seu iMe d'èxit. Són companyies amb molt mercat a aconseguir en la programació municipal. De moment, aquesta companyia ja té el suport del Tantarantana, on avui també fan Mars Joan, el seu darrer espectacle. També Carla Rovira amb un controvertit i impactant Most of all... en què demostra que la canalla pot tenir pensaments més adults que els seus pares, si va ben acompanyada.
Falten culleres per tastar tal varietat d'emocions. Tothom experimenta camins. Com Sebas amb el seu Alone, que també menja sense culleres una sabata com Chaplin.