Somriures cínics

L'oferta del mes de maig a la cartellera ve carregada de somriures cínics. Petites revolucions que, amb l'arma de la riallada, despullen les actituds primàries, ambicioses, desproporcionades d'aquesta humanitat profilàctica.

‘17 simpàtiques maneres...'

a El capitalisme té els dies comptats si les hostesses dels congressos i, sobretot, les traductores, decideixen rebel·lar-se. La paraula és l'arma mortífera en les convencions polítiques. Si els de la Sala Trono ja van fer sorna amb el seu particular cabaret del Club Bildelberg (Muntaner, 2013), ara són els de la Casa Real que imaginen fórmules per anihilar la desigualtat econòmica infiltrant-se en l'FMI. Ho fan des de les eines que tenen a mà, com a personatges secundaris (i anònims) de la història. I també com a dones: aquesta gent de la Casa Real tiren pel dret sense manies. Els agrada un cert barroquisme d'imatges a partir d'un text carregat. Cal dir que, evidentment, la lletra dóna per a situacions còmiques, sarcàstiques. El contrast és l'escena, absolutament minimalista. El suport de vídeo és molt eficaç i ajuda a fer-la més grossa. Els personatges populars (vius o morts), que apareixen a la gran pantalla, han disfrutat de la situació de privilegi que el capitalisme concedeix a una minoria. La tria és que siguin aquestes dones (la minoria de la minoria si s'estudia la llista dels rics de la casa Forbes de cada any) les que donin idees revolucionàries. El seu és el poder ocult de les teleoperadores o l'oficinista de banca.

‘La peixera'

a El cinisme circula per una capa més profunda en aquest drama psicològic de La peixera. La versió de L'efecte 2000, amb què Toni Cabré va guanyar el XXVIII Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi, s'inspira en la pressió que té un equip informàtic, situat en un soterrani de l'edifici d'una multinacional. Actuen de bombers davant dels virus informàtics i gaudeixen d'un cert privilegi per atrevir-se a atacar la programació complexa. En realitat, la lluita per mantenir el lloc de treball o per prosperar laboralment és el veritable motor d'aquest drama amb una notable càrrega d'intriga. Cabré sempre torna al conflicte dels personatges. La producció aconsegueix transformar tota la sala en aquell soterrani. Hi ha moments de veritable dramatisme (com en els quadre violent) però hi ha massa moments que no arriba prou tensada. Cap personatge surt indemne en l'acció: per acció o per omissió tots en són culpables. El final té un punt màgic i tràgic alhora que aconsegueix un fosc definitiu.

‘Pretty'

a Neil Labute proposa una mirada fresca i un punt caricaturitzada a la perversitat de la bellesa. L'autor de peces que relativitza l'art (La forma de les coses), o els arquetips de bellesa (Gorda) aborda en aquesta comèdia carregada de punxes invisibles la inseguretat de la persona que se sent jutjada per un mirall o per l'opinió dels altres. El físic torna a estar al centre de la discussió en aquesta relació de dues parelles senzilles però que l'equip d'actors saben dotar d'humanitat. Les seves actituds són tendrament o maliciosament divertides per al públic (que es pot identificar en tots els personatges durant els diferents passatges de l'obra) però sobretot són dramàtiques per als personatges. La sexualitat els hi jugarà una mala passada. Ser normal és ser inferior; ser guapo és saber que es tracta d'un tresor efímer, que s'escapa. L'equip de Sixto Paz ha depurat el seu món de tòpics sobre el món de la parella d'aquell incontrolable The guarry men show (Poliorama, 2011). Marilia Samper demostra la seva habilitat a tensar una comèdia amarga després d'aquell Petits monstres (La Villarroel, 2015) també a partir d'antiherois quotidians.

‘Call Center'

aTeleoperadores com les de 17 simpàtiques maneres... pateixen aquí per evitar l'anul·lació de contracte d'uns clients, que resultaran ridiculitzats per l'escena. Qui no s'ha sentit enganyat per les ofertes via telèfon? Aquí és on Marc Angelet i La Guapa Teatre punxen la realitat. El desenllaç és tan gore com distòpic. Però sí que entra en la imaginació dels que pateixen les llargues esperes amb fil musical per poder alliberar un telèfon mòbil d'una companyia. El capitalisme voraç torna a entrar en qüestió. Amb unes polítiques laborals perverses, com les de La peixera. La desproporció del client que no resol la demanda és d'un gore notable. El riure es glaça, de nou, perquè la sang calenta no vol sentir, habitualment, altres reofertes.