Divertiment sota control

La història del cinema en va força plena, de pel·lícules amb argu­ments inver­sem­blants, que són una autèntica boge­ria, perquè atemp­ten con­tra totes les nor­mes de la lògica. Quan aquesta mena de pro­duc­ci­ons, sobre­tot nord-ame­ri­ca­nes, entren en àmbits com a mínim deli­cats, com ara el ter­ro­risme –sobre­tot de signe isla­mista, però també d'altres tipus–, ho fan sense mira­ments, explo­tant la mor­bo­si­tat, per­pe­tu­ant i reforçant tòpics, habi­tu­al­ment de manera interes­sada, i així l'entre­te­ni­ment es con­ver­teix en pro­pa­ganda, en alliçona­ment mora­lit­za­dor o par­ti­dista. Tot això no és res de nou. Mark Raven­hill, par­tint dels atemp­tats a les Tor­res Bes­so­nes, mira de dei­xar al des­co­bert a Pro­duct, amb una dosi infi­nita de sar­casme, els meca­nis­mes que fan pos­si­ble aquesta mena de pro­duc­ci­ons, i intenta retra­tar la manca d'escrúpols dels qui són al dar­rere, pro­mo­vent-les. El text és diver­tit, estri­pat, sense con­ces­si­ons, i tot en aquesta pro­ducció va diri­git a remar­car, sobre­tot, la comi­ci­tat i l'absurd de fer un film, l'argu­ment del qual gira a l'entorn d'una turista anglesa que s'ena­mora d'un ter­ro­rista isla­mista durant un vol a Lon­dres i deci­deix for­mar part del gihad. El més trist de tot és que, en un cas com aquest, la rea­li­tat supera a bas­ta­ment la ficció. Ni a Raven­hill se li podrien acu­dir argu­ments més inver­sem­blants i ridículs que els d'alguns films –s'hi pot incloure qual­se­vol pro­ta­go­nit­zat per Ste­ven Sea­gal– o telesèries –Walker, Texas Rager, de la repar­ti­dora Chuck Nor­ris–. D'altra banda, el que té el text de diver­tit no ho té de bri­llant, mal­grat que hi treu el nas alguna reflexió mínima­ment seri­osa. Fins i tot el mateix autor ha reco­ne­gut que va escriure el monòleg com una mena de diver­ti­ment, i com a tal ho per­cep l'espec­ta­dor, que riu a cor què vols amb les facècies del pro­duc­tor, un ensar­ro­na­dor de pri­mera cate­go­ria que David Sel­vas és capaç de dibui­xar amb eficiència, i del seu secre­tari, un Nor­bert Martínez que té un paper agraït –apor­tació de Man­ri­que, inèdit en l'ori­gi­nal–, ja que és el con­tra­punt d'humor més directe, més pro­per, fent de comodí ser­vil que tan aviat porta cafès, com queda en calçotets, com fa tots els per­so­nat­ges de l'auca. San­dra Monclús, sense text, dis­creta, però amb presència contínua, és l'estre­lla de cinema –tòpics inclo­sos– a la qual el pro­duc­tor intenta convèncer perquè accepti el paper de pro­ta­go­nista. Julio Man­ri­que, que en oca­si­ons opta pel recurs més fàcil per pro­vo­car el riure, té el mèrit d'acon­se­guir man­te­nir l'equi­li­bri en una peça en què el perill és caure en l'excés.