«Iuiu»

La regi­dora Pont, que ho és de Cul­tura, Fes­tes i Cemen­ti­ris, s'ha enca­par­rat que els lle­ials i esforçats ciu­ta­dans de Reus cone­guin la història del cemen­tiri gene­ral (sobre­tot, que va ser el pri­mer cemen­tiri civil de l'Estat espa­nyol) i el seu valor patri­mo­nial, que és molt impor­tant, motiu pel qual ja figura en una asso­ci­ació euro­pea de necròpolis sig­ni­fi­ca­ti­ves i tre­ba­lla perquè el Con­sell d'Europa auto­ritzi una ruta cul­tu­ral euro­pea de cemen­ti­ris. Dins d'aquesta pro­moció activa del cemen­tiri, doncs, enguany s'hi han dut a terme dues visi­tes noc­tur­nes i dra­ma­tit­za­des que, per l'aco­llida que han obtin­gut, tot fa pre­veure que tin­dran con­tinuïtat en anys veni­dors.

El grup de tea­tre local La Gata Borda va ser el res­pon­sa­ble de repre­sen­tar i dra­ma­tit­zar les visi­tes guia­des, en què el públic amb un fana­let a la mà va anar seguint una pare­lleta i una seva amiga que es pas­se­ja­ven pel cemen­tiri i s'ana­ven atu­rant en aquells indrets, mau­so­leus, cape­lles, làpides i pan­te­ons més sig­ni­fi­ca­tius, men­tre comen­ta­ven coses de la seva vida. En cada lloc on feien parada, hi havia uns altres per­so­nat­ges que expli­ca­ven breu­ment què hi feien, allà. Per exem­ple, a la bonica cape­lla dedi­cada als 132 mili­ci­ans reu­sencs que el 1838 van morir en un enfron­ta­ment con­tra els car­lins a Vila­llonga i al Morell, tres d'aquells morts posa­ven en ante­ce­dents al públic dels fets: o davant del mau­so­leu del gene­ral Prim, el seu assassí man­te­nia una dis­cussió amb una altra inqui­lina del cemen­tiri; o davant de la mas­taba dels Yglésias-Òdena (o pot­ser era davant del mau­so­leu Abelló, aquí la cro­nista ja s'havia des­con­cen­trat una mica amb tants res­sus­ci­tats), la minyona de la família insis­tia que els amos sem­pre l'havien trac­tada bé; o entre la munió de creus dels enter­rats a terra (que era com a casa de la cro­nista en deien d'aquells que no tenien nínxol), un seguit de veïns de les pri­me­res dècades del segle XX expli­ca­ven de què van morir (per malal­ties que avui tenen cura i per la guerra). Aquesta va ser una de les esce­nes més impac­tants i reei­xi­des del mun­tatge. I així, i amb con­tra­punts musi­cal sovin­te­jats d'una vio­li­nista que també apa­rei­xia i des­a­pa­rei­xia com se suposa que ho fa un espe­rit, el públic anava tom­bant per la ciu­tat dels morts fins a la fi d'un iti­ne­rari que va durar prop d'una hora i que, en alguns moments, va pro­vo­car una mica de iuiu, segons la con­fessió d'algun assis­tent a l'acte.

Iuiu o no iuiu, és indis­cu­ti­ble la sen­si­bi­li­tat amb què es va trac­tar una qüestió en què hau­ria estat fàcil caure en un humor negre gro­ller o, en l'altre extrem, en un sen­ti­men­ta­lisme o trans­cen­den­ta­lisme també gro­llers. La il·lumi­nació de la part del cemen­tiri que es va visi­tar, rea­lit­zada amb espel­mes, va ser molt efec­tiva. La Gata Borda és un grup de tea­tre ama­teur que amb dos mun­tat­ges tea­trals i la recu­pe­ració del ball de Dames i Vells de la festa major de Sant Pere, ha demos­trat la seva solvència. A la cro­nista només li retrau­ria, perquè és com és i sem­pre ha de tro­bar alguna pega a tot, que la pare­lleta i la seva amiga digues­sin de bon començament que ells també eren uns morts, cosa que si hagues­sin fet al final s'hau­ria acon­se­guit el the end impac­tant de les pel·lícules de M. Night Shya­ma­lan, ja saben, el d'El sisè sen­tit o El bosc. I això sí que hau­ria estat un bon iuiu.