Castor, la gran estafa “legal”

Aquests dies les xarxes socials publicaven una foto de com estava la llotja del Bernabéu en el darrer partit Real Madrid-Barcelona. A més de la foto algú es va prendre la molèstia de desxifrar cadascun dels assistents i els seus càrrecs. Era impressionant! Sempre havíem dit la importància que té aquesta llotja pels intercanvis de favors polítics, econòmics, socials i judicials, però és quan un veu amb els propis ulls la magnitud que s’adona fins a quin punt l’economia extractiva i d’amics està incrustada a l’Espanya postfranquista. El mateix amfitrió va comprar una constructora catalana en fallida a una pesseta l’acció i avui és de les més importants de l’IBEX 35. Jo no vull treure mèrits empresarials a Florentino Pérez, però per més que en tingui, ningú és capaç de reflotar una constructora en fallida i situar-la entre les més grans del món, sense l’ajut directe i indirecte del govern de torn i, del que és més important, del BOE.

L’enginyeria contractual també té la seva part fosca, no ens burlem ni menystinguem la munió de grans bufets d’advocats, la majoria dels quals són expolítics, que també van a la llotja, que mai guanyarien un plet i si els n’encarreguen un de gros, com ha passat en un cas recent i rellevant, han d’acudir a companys seus advocats amb ofici. Aquests polítics advocats, la seva especialitat és fer contractes, principalment entre empreses i administració, minimitzant sempre el risc empresarial, en cas d’anar mal dades. El Castor és un exemple clar del model de país que tenim i del model econòmic. Governant el PSOE i de ministre d’Indústria José Montilla, es va voler fer aquest dipòsit prop de Sant Carles de la Ràpida, però la Generalitat ho va impedir perquè els informes que aportaven no mereixien credibilitat. Era un pur tràmit. Enfadats per les traves del govern català van traspassar el projecte just a la frontera amb Catalunya, on la Generalitat Valenciana del PP era més receptiva.

El contracte sembla talment fet pensant com ha acabat, és a dir, en un fracàs. L’empresa Escala UGS, controlada per Florentino Pérez, va demanar un crèdit al Banc Europeu d’Inversions que avalava el Regne d’Espanya. En fallar el projecte, l’empresa va fer una mena de xantatge a l’Estat, dient que no pagaria els tenidors del seu crèdit, i just en aquell moment que la reputació i el crèdit d’Espanya presentava molts de dubtes, Espanya va pagar en trenta dies. És així que Florentino, abans de trenta dies, va cobrar els 1.340 milions per pagar el deute de la seva operació fallida. Per fer el pagament el PP va utilitzar el decret llei, i s’estalviava el debat al Congrés.

Un procediment que ara el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional. Cal parar atenció, no declara inconstitucional l’operació, sinó que es fes via decret llei. L’operació es va fer maquillada puix que va ser Enagas qui va demanar un crèdit per pagar aquesta indemnització (segurament també amb l’aval del Regne d’Espanya) i que anirem tornant els consumidor durant 30 anys a través del rebut del gas i es calcula que entre indemnitzacions i interessos pagarem més de 3.000 milions. El Constitucional no posa dates per rectificar l’operació i tramitar-la a través d’una llei, i amb el govern en minoria del PP i un PSOE que no té cap ganes de repassar expedients, tarda a tramitar-lo.

El dia que va sortir la notícia la majoria de la premsa en feia un titular erroni, com si els beneficiats haguessin de tornar els 1.340 milions que van cobrar, demostrant fins a quin punt la nostra societat està enganyada.

Just l’endemà de sortir publicada la sentència, el govern preveia en els pressupostos 80 milions per retornar la primera part d’aquest crèdit i 15 per al manteniment de la plataforma aturada.

Com podem veure, el projecte Castor ha estat una gran “estafa legal”. Un modus operandi semblant al de les autopistes rescatades de l’entorn de Madrid, també una inversió de Florentino Pérez. Tot això surt de la llotja del Bernabéu.