Sobre @orriolsderipoll

Faig valer el compte d’X (abans Twitter) de la diputada Sílvia Orriols perquè és públic i simbolitza un fet important: l’auge d’AC, sobretot de la seva líder, s’origina fonamentalment a les xarxes, especialment Twitter. És un auge modest de dues diputades de 135, però notori perquè ve de zero. I que en zero es quedés era el propòsit de la partitocràcia catalana. Monopolitzant els mitjans de comunicació va excloure Aliança Catalana (AC) del panorama informatiu i va sotmetre a l’ostracisme la seva dirigent. Només en parlaven per titllar-la d’extrema dreta i xenòfoba, sense reconèixer-li dret a la defensa. Fins i tot van bastir un cordó sanitari en contra de l’extremisme dretà de la batllessa de Ripoll que tanmateix deixava fora Vox. Circumstàncies idònies perquè es produís l’esperable efecte Streisand. I l’efecte continuarà de valent si els cadells de les joventuts i altres fasci di combattimento continuen agredint la gent d’AC, davant el silenci una mica vergonyós de les altres forces polítiques.

Ha estat impossible silenciar Sílvia Orriols. Les xarxes li han donat veu i l’efecte Streisand ha fet la resta. Ara, la batllessa rebel disposa d’una plataforma parlamentària que li permet eixamplar l’abast del seu missatge. I l’audiència ha comprovat que el diagnòstic d’extrema dreta és erroni i injust. L’extrema dreta és una altra cosa. Aquí es tracta d’un independentisme d’arrel gairebé mística. L’alcaldessa de Ripoll, bressol de Catalunya, fa el semblant d’una Joana d’Arc, lluitadora per la independència i la restitució de França amb el mateix esperit que Orriols per la de Catalunya. Això no té res a veure amb la dreta extrema, sinó amb un nacionalisme conservador i integrista de to religiós. La referència reiterada a les arrels judeocristianes de Catalunya deixa clars els límits del que Orriols considera el primer conflicte actual a Catalunya. El que hi ha entre la immigració islàmica i la resta de la població, específicament la catalana, propietària privada de Catalunya a parer seu..

L’acusació de xenofòbia que se li dirigeix sovint tampoc no és gaire afortunada. En l’àmbit de les polítiques públiques no sembla que la batllessa de Ripoll faci cap discriminació entre immigrants a l’hora d’aplicar la legislació vigent. Pel que es coneix de la seva faceta executiva (al marge de la presència parlamentària), la seva actitud de fer complir la llei només troba la resposta violenta d’altres forces polítiques i, per això mateix, un suport creixent de la població. La immigració islàmica planteja problemes creixents de convivència a molts països occidentals, Catalunya entre ells. Sostenir que això no és així és contradir la realitat quotidiana viscuda per la ciutadania. En aquesta contradicció rau la força d’Orriols, ja que parla un llenguatge directe que la gent entén i amb què s’identifica.

Respectant la legislació positiva, és en les declaracions de principis en què Orriols carrega la mà contra l’islam i els immigrants islàmics, als quals acusa de voler imposar la seva cultura, religió i costums a la població autòctona. La referència a les arrels judeocristianes de Catalunya indica que planteja l’assumpte com una guerra de religions, cosa que és un error, com ho ha estat sempre. No és possible racionalment prohibir una religió en nom d’una altra, per molt “nostra” que sigui. O totes o cap. L’ideal, en principi, és totes. Llibertat absoluta de culte religiós, al qual només s’arriba per la tolerància, com va fer veure Nathan el Savi al sultà Saladí en la faula dels tres anells de l’obra de Lessing. Aquesta actitud d’oposició a l’islam que Orriols declara incompatible amb els valors occidentals, cosa que el mateix islam predica, ja li ha costat una multa de 10.000 euros. Multa injusta a judici d’aquest articulista que només es pot explicar per un estat d’alienació mental de l’entitat sancionadora que cal esperar que sigui transitòria.

Res d’extrema dreta. La seva posició s’orienta cap a la restitució d’una Catalunya ideal, tradicional a l’estil del bisbe Torras i Bages. Un catolicisme nacional o nacionalcatolicisme català democràtic i pacífic i radicalment independentista. És a dir, un perill electoral real per als partits dits independentistes. L’altre perill, el d’un catolicisme nacional català en què estarien en joc alguns drets fonamentals, com l’avortament o la laïcitat, és una altra qüestió que es planteja en el terreny de la lliure opinió de cadascú.