“Dir «o referèndum o res» fa impossible el diàleg”

En qual­se­vol par­tit, sem­pre hi ha diferències inter­nes i per­so­nes que tenen les seves pròpies expec­ta­ti­ves. Jo fa anys que tre­ba­llo amb l’equip de Jaume Asens a Bar­ce­lona en l’àrea de Diver­si­tat i Drets Humans. Estava en l’òrbita tot i no ser una per­sona del par­tit i, en l’últim moment, em van pro­po­sar ser el can­di­dat, tant la secre­ta­ria gene­ral de Podem a Madrid com la de Cata­lu­nya, i també l’orga­nit­zació de l’equip d’En Comú Podem. A Tar­ra­gona els cos­tava gene­rar un con­sens clar amb tots els actors impli­cats, i en aquests casos és més efi­ci­ent fit­xar un inde­pen­dent. És bo per des­blo­que­jar situ­a­ci­ons, però també pro­voca sem­pre un reducte de males­tar. De tota manera, aquest tema està resolt i el secre­tari gene­ral de Podem Tar­ra­gona està tre­ba­llant inten­sa­ment en la cam­pa­nya.

M’agrada espe­ci­al­ment el pro­jecte dels comuns perquè intenta fer anar a l’una diver­ses for­ces polítiques, i també pel seu tarannà dia­lo­gant. A més, amb tota la qüestió inter­cul­tu­ral han estat avant­guar­dis­tes.

Quan hi ha tanta divergència de veus, la part nega­tiva és que cal més temps per con­so­li­dar un pro­jecte. En Comú Podem és una for­mació jove i hem d’inver­tir més recur­sos i temps per gene­rar aquest dis­curs, no únic, però sí cohe­si­o­nat. I, en el camí, aques­tes for­ces centrífugues que men­ci­o­nes seran una cosa amb la qual hau­rem de bata­llar cons­tant­ment.

El referèndum pac­tat, que implica el diàleg amb actors polítics esta­tals, perquè s’ha de dia­lo­gar al Congrés, no tre­ba­llar de manera uni­la­te­ral al Par­la­ment.

Jo crec que pre­ci­sa­ment aquesta fórmula de posar el referèndum com a con­dició per fer pos­si­ble el diàleg no s’ha de repe­tir. S’ha d’entrar al diàleg, en la mesura que es pugui, amb el mínim nom­bre de con­di­ci­o­nants. El plan­te­ja­ment “o referèndum o res” impos­si­bi­lita el diàleg. S’ha de començar per un altre pas més sen­zill.

El reco­nei­xe­ment mutu entre actors polítics, que impli­ca­ria alli­be­rar els pre­sos polítics i per­me­tre el retorn dels exi­li­ats polítics, tant els repre­sen­tants com els acti­vis­tes. Segon, cal un diàleg sobre el con­tin­gut del referèndum. S’ha de par­lar de les con­di­ci­ons: pre­gun­tes, qui­nes garan­ties hi hau­ria que el resul­tat fos vin­cu­lant, quina par­ti­ci­pació s’accep­ta­ria com a mínima per vali­dar-lo...

Depen­dria de la cor­re­lació de for­ces que tin­guem. Si tinguéssim prou força, crec que tant En Comú Podem, amb la figura de Jaume Asens, com Podem, amb Pablo Igle­sias, han dei­xat clar que el diàleg sobre els pre­sos i la lli­ber­tat és un pas fona­men­tal per al des­blo­queig polític.

No hi esta­ria d’acord. Crec que Podem és l’única força esta­tal que està allar­gant la mà, i no només això, sinó que està tre­ba­llant de valent per tenir un debat seriós sobre el referèndum.

Jo crec, i és una opinió per­so­nal, perquè com que som una força tan diversa hauríem de con­sen­suar-ho amb tots els nos­tres ter­ri­to­ris, que el fede­ra­lisme és l’opció. Un model fede­ral que per­meti un avenç en les ins­ti­tu­ci­ons d’auto­go­vern.

Sí, serà una lluita cons­tant, però aquí neces­si­tem les for­ces pro­gres­sis­tes d’altres ter­ri­to­ris, i ERC podria ser un bon aliat de Podem si recu­perés la seva agenda social, que té obli­dada o, com a mínim, en un segon o ter­cer pla. També cal llui­tar con­tra la ube­rit­zació de l’eco­no­mia. Arriba a quo­tes màximes, amb repar­ti­dors com els de Glovo, però aquest esquema de sub­con­trac­tar fins a l’infi­nit amb sous irri­so­ris per al tre­ba­lla­dor s’està este­nent a molts altres àmbits i s’haurà de regu­lar; no es pot pas­sar la pilota als muni­ci­pis.

Els titu­lars que va fer la premsa esta­ven equi­vo­cats. Jo el que vaig dir és que la pri­o­ri­tat inequívoca és una aposta clara pel cor­re­dor medi­ter­rani, però que també estu­diaríem part de la demanda de la soci­e­tat civil que neces­sita una millor con­nexió amb la resta de l’Estat, i aquí s’obren pos­si­bi­li­tats com la ter­cera via, el cor­re­dor atlàntic i el cen­tral.

Sí, també en roda­lies. I poten­ciar el turisme fami­liar i, en el cas de les nucle­ars, asse­gu­rar-ne un bon man­te­ni­ment i, sem­pre man­te­nint el diàleg amb la Gene­ra­li­tat, pre­pa­rar la tran­sició energètica. Ja se sap que el 2025 Ascó tan­carà, i el 2035, Van­dellòs. I hi ha el risc que a Tar­ra­gona passi el mateix que a les anti­gues capi­tals mine­res com ara Lleó, Astúries i Huelva. No pre­pa­rar una bona tran­sició té un impacte labo­ral molt gran. Cal fer-ho i apro­fi­tar per apos­tar per models que per­me­tin donar opor­tu­ni­tats a la gent i tren­car grans mono­po­lis, per exem­ple, amb coo­pe­ra­ti­ves energètiques.