Cicló a la Mediterrània

No deixa de ser curiós, i simptomàtic, que els europeus ni siguem capaços de batejar amb un mateix nom un fenomen meteorològic com és un cicló o un huracà que hi ha al Mediterrani. Ara mateix en tenim un que els anglesos han batejat amb el nom del Zorba i els grecs amb el de Xenofont. Zorba que és un mot grec. emana de la frase “viu cada dia”, que no deixa de ser, intencionat o no, una recomanació per viure en temps actual de múltiples tempestes. Xenofont, entre altres coses, fou un filòsof molt important, mestre de Plató i autor d’un dels primers textos d’economia, Oeconomicus, traduït al llatí per Ciceró i posteriorment durant el Renaixement, a molts altres idiomes. És un text escrit al 362 aC en forma de diàleg entre Sòcrates i Critòbul i hi detalla els arguments per assolir la prosperitat de l’economia domèstica i com a conseqüència l’increment dels ingressos públics i també és una font important de coneixement de la vida social i intel·lectual de l’Atenes clàssica.

El missatge de Zorba seria: viu cada dia; mentre que el de Xenofont seria: modera la despesa i treballa dur.

El fet és que al Mediterrani, i potser a causa del canvi climàtic, hem tingut aquesta tempesta tropical amb una fúria de vents i aiguats importants. Però, juntament també en aquest mar de tantes civilitzacions, a la itàlica s’està covant el nucli del que podrà ser unes fortes borrasques econòmiques d’abast impredictible en aquests moments. De fet, des de la coalició de govern del Moviment 5 estrelles i la Lliga, no hem parat de tenir sotragades. Les primeres van ser amb la immigració i la retòrica antieuropea, i posteriorment ha estat amb la confecció del pressupost quan han fet pública la seva voluntat d’apujar l’objectiu del dèficit al 2,4% per al 2019. A Brussel·les la sorpresa ha estat gran perquè confiaven que el ministre d’Economia Giovanni Tria, un tècnic independent, oferia solvència per gestionar l’economia davant les invectives populistes de Luigi di Maio i Mateo Salvini.

Com és natural en aquests casos, i en moments d’extrema sensibilitat, els mercats financers han reaccionat especialment per la difícil situació i feblesa de l’economia italiana amb un endeutament públic de gairebé un 140% del PIB. Ràpidament, la prima de risc s’ha incrementat, la borsa ha baixat, les cotitzacions dels seus bancs han patit i les empreses de qualificació de risc s’estan pensant puntuar a la baixa tot el deute italià.

Segons les dades d’Eurostat, el PIB per càpita italià pràcticament no hauria augmentat des del 1998 ( nomes un 1,15%) i segons informes del BCE Itàlia és el país que ha aprofitat menys l’entrada a la zona euro.

Tots els governs d’aquests vint anys, han estat incapaços d’aplicar les reformes necessàries per dinamitzar l’economia. Els jutjats tarden dos anys a resoldre una fallida econòmica i la banca suporta una altíssima morositat i fallides, un 20% de les quals són de l’administració i d’organismes oficials.

El dilema de la UE ara és com gestionar-ho amb un govern populista i antieuropeu, puix que si accepta els comptes que li venen de Roma haurà perdut el control i el poder de veto dels pressupostos de la zona euro, que tants esforços va costar aconseguir per imposar polítiques coherents i que no perjudiquin la resta de països i l’euro. De moment els mercats ja s’han posat nerviosos i la contaminació cap a països febles com ara l’Estat espanyol és una possibilitat gens descartable si els fets van a més.

Tots els factors externs que ens ajudaven a créixer fins ara observem que canvien de tendència: la prima de risc, el tipus d’interès, el preu de l’energia, el dinamisme de l’economia mundial, la incertesa pel cost del Brexit, els dubtes per la magnitud que pot suposar la guerra comercial entre els EUA i la Xina, el dèficit incontrolat dels comptes espanyols, el nivell d’endeutament públic... Tota aquesta plantilla, dibuixa unes previsions d’incertesa i neguit que, si hi afegim el que ens ve de Turquia i de l’Argentina, l’economia espanyola pot tenir una tardor calenta i un hivern molt fred.