La política monetària del 2025 estarà determinada per l’evolució de l’activitat a Alemanya i França
Jordi Garriga Riu - Barcelona
Després de tots aquests anys de bregar amb una inflació persistent, que li ha comportat al consumidor una acarnissada lluita quotidiana contra els preus de tota mena per respirar a final de mes, amb la darrera baixada de tipus oficial del Banc Central Europeu (BCE), podríem pensar que el cost de la vida ha quedat embridat. És així, realment?
La darrera dada d’inflació de Catalunya ha estat del 2,8%, amb una inflació acumulada del 2024 del 2,6%. D’acord, hem deixat enrere aquells temps d’una inflació al 10%, però el cert és que, de les famílies estant, es fa difícil deixar l’estat d’escepticisme, atès que si bé és una evidència que han baixat els preus de l’energia, les alces no sembla que s’hagin pogut contenir del tot en sectors fonamentals dels pressupostos de les llars, com ara l’alimentació i l’habitatge, dos dels que tenen un impacte més directe i profund en la vida quotidiana de les famílies.
Encara són cars
Just abans de Nadal, quan s’esdevé l’episodi tradicional d’encariment de preus de diversos articles d’alimentació, ja hem vist com la carn de xai pujava d’un mes a un altre un 3,4%; el peix fresc, un 2,5%; els llegums i les hortalisses, un 2,7%, etcètera. I si mirem l’evolució d’un any, observem com no són pas pocs els productes que pugen més del 10%, des de l’oli i la xocolata fins a assegurances de vehicles i salut. Es fa difícil, així, esvair de la memòria l’elevat cost que ha suposat la brega amb els preus dia sí dia també. Com ens recorden diversos estudis, la despesa mitjana de la llar en alimentació es va enfilar un 19,5% entre el 2019 i el 2023. I això ha determinat que el pes de la despesa en alimentació dins de la total sigui del 26%, contra el 23,4% del 2019. La petja d’alces estratosfèriques de preus ja no desapareixerà: la pujada del 183% de l’oli d’oliva, del 66% del sucre, del 48% dels ous, entre moltes altres. En tot cas, no hem de perdre de vista que la baixada de tipus del BCE ve determinat per alguns mals averanys que planen sobre el futur immediat de l’economia de la UE. Són freqüents als noticiaris les informacions sobre la desacceleració que registren les economies dels dos grans puntals de la zona euro, Alemanya i França, que clouen l’any amb creixements del PIB prou febles, del 0% i de l’1,1%, respectivament. De cara al 2025, quan segons les previsions del BCE caldria assolir l’objectiu del 2% d’inflació, al BCE tenen molt en compte que cal empènyer l’activitat, així que no seria estrany, si el context global sempre mutant ho permet, que el 2025 hi hagués una baixada d’un punt, per quedar-se en el 2%. Cal insistir, però, que caldrà veure com se situa la UE en el joc de les relacions comercials amb els EUA i la Xina. Una política aranzelària restrictiva dels EUA faria que el BCE no es mogués del sender de la restricció en política monetària. Amb el benentès que la inflació és un llop que pot tornar a ensenyar les orelles, convindria entendre de què parlem quan parlem d’inflació. No és un fenomen, com algú ens pot fer creure, determinat fonamentalment per la demanda, és a dir, salaris massa alts que enlairen el consum, sinó per la necessitat de mantenir, o fins i tot elevar, els beneficis de les empreses, cosa que equival a desvalorar la força de treball. Hem vist com per reduir els preus calia congelar sous i s’apujava el preu del diner per refredar el consum, sí, però provocant alhora impagaments en els crèdits a les famílies i augments de l’atur. Queda clar qui fa l’esforç més gran per superar les febres dels preus.
L’economia en xifres
