Solbes presenta avui la segona proposta de finançament

En l’últim dia hàbil i contraprogramant el discurs de Cap d’Any de José Montilla, el vicepresident Pedro Solbes enviarà avui la seva segona proposta de finançament a totes les 15 comunitats un dia abans que venci el termini polític –el legal era el 9 d’agost– pactat per José Luis Rodríguez Zapatero i el president de la Generalitat d’establir les bases per a l’acord abans que sonin les campanades. El fil per cosir interessos tan dispars amb què treballa Solbes és un nou fons de convergència que l’Estat es reservaria per reduir les diferències de riquesa entre territoris.

Les grans línies del segon document estan ja definides per Solbes i, a l’espera d’acolorir més tard amb xifres el seu esbós, la població serà el criteri principal per repartir uns recursos que ara es guien pel desfasat cens del 1999. Entre les incògnites hi ha com ponderarà altres factors com el cost de la dispersió i l’envelliment de la població, com ha promès al front nord-oest, o els joves en edat escolar, com ha garantit a Andalusia.

Model amb tres potes
El que sembla clar és que la taula del finançament se sustentarà sobre tres potes. La primera és el fons que paguen totes les comunitats i que servirà per anivellar serveis bàsics (educació, sanitat i dependència) en línia amb el text de l’Estatut. Les dues potes restants, però, seran dos fons que sufragarà l’Estat, presumiblement a càrrec del dèficit: el de suficiència i el nou de convergència. Així ho va avançar Solbes al portaveu econòmic del PP, Cristóbal Montoro, en una reunió de treball que en teoria era privada però que el popular es va encarregar d’escampar amb tot detall. Solbes, això sí, no va desmentir Montoro.

El disseny del ministeri d’Economia per al fons que ha de reduir l’escletxa de la riquesa s’inspiraria en els fons estructurals i de cohesió de la UE, als quals ve a substituir en part. Així com aquests afavoreixen més cohesió econòmica i social entre els 27 socis de la UE cofinançant les polítiques de despesa pública, l’Estat ho importaria per a les 15 comunitats amb l’objectiu final de la convergència real. Segons Guillem López Casasnovas, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra, es tracta de rellevar el Fons de Compensació Interterritorial, actualment molt diluït i que només és un 1% dels recursos (1.337 milions), per un fons més dotat que pal·liï la pèrdua progressiva de fons de la UE en algunes comunitats. L’esquema tindrà sentit, segons ell, si la despesa no és per a tota la vida, sinó una subvenció condicionada a uns objectius que, com en el cas de fons Feder, s’han de justificar amb una memòria.

Establert l’esquema i a l’espera de la lletra petita, López Casasnovas avisa que les bondats o perversions del model no es trobaran en la carcassa, sinó en els percentatges i ritmes d’evolució de cada una de les tres potes. Qui confia a quadrar el cercle de reduir les diferències entre els 15 territoris sense penalitzar els més dinàmics és el president Montilla, que abona que el model “combina la solidaritat amb incentivar l’esperit de superació”.

A l’hora de publicitar la seva conversa amb Solbes, Montoro no va descartar que el fons de convergència sigui un calaix de sastre de reclamacions que inclogui la immigració, la insularitat o l’homologació de la renda per càpita. I va ser molt clar amb el que rebrà Catalunya. “Ni molt menys 3.500 milions”, sosté que li ha confessat Solbes.