Economia
"Sembla que Merkel vulgui una crisi de l'euro per tornar al marc"
Entrevista a Blanca Vilà, directora de l'Institut Universitari d'Estudis Europeus de la UAB
La crisi té un nou epicentre. Dels EUA ha viatjat a Europa, amb Grècia com a protagonista. Blanca Vilà analitza la situació.
Què li està passant, a Europa?
Europa no té ben ajustats els seus temps. El temps humà i el temps dels processos històrics no són els mateixos. En deu anys s'han fet moltes coses: euro, ampliació a 27 i Tractat de Lisboa, però, alhora, Europa està demostrant que ha arribat tard a la globalització: no s'hi ha adaptat bé.
¿Europa no ha estat capaç d'evolucionar al mateix ritme que el món?
No, tot i que sóc optimista respecte al paper que Europa tindrà al món global. El problema és que no ens hem adequat als canvis. Necessitàvem dos tipus de temps: un per ajustar-nos, i un altre per reflexionar sobre el nou escenari mundial, per saber com actuar. I no l'hem tingut.
Per què és tan difícil salvar Grècia?
A banda dels temps tenim mancances: a Europa li falta ànima i li falta recuperar la necessària confiança mútua entre els diferents països.
Hi ha malfiança?
Sí, hem invertit allò que havia estat la nostra raó de ser: el pacte fundacional de cooperació lleial, més tard de solidaritat. Europa no ha estat a l'altura de les circumstàncies.
I d'aquí ve el bloqueig actual.
El cas de Grècia és experimental: ens estem jugant la viabilitat de la zona euro! El model anglosaxó està desafiant la zona euro i ho fa per frenar el disseny d'una nova regulació i supervisió financera rigorosa i prudent. Grècia és un país petit, només suposa el 2% de la zona euro i si hi hagués la determinació per ajudar-la, seria molt senzill: només caldria un petit esforç de solidaritat i una bona reprimenda a temps per no haver fet els deures. Si bé és veritat que els mecanismes actuals, d'acord amb els quals s'ha construït la moneda única, no havien previst una situació com aquesta. I aquesta ha estat l'excusa per no solucionar el problema grec, tot i que s'hauria pogut resoldre perfectament. El que està en joc no és el país hel·lènic sinó la viabilitat de l'euro.
Què ha provocat la malfiança?
El desajust en els temps de construcció europea. L'ampliació als països nòrdics, el 1995, ens va fer pensar que era molt fàcil la integració. Però amb aquests països no compartíem una història comuna. Hauria estat necessari aprofundir en la integració, però es va optar per continuar ampliant la UE. I va ser el torn dels antics països de l'Est. Aquesta, segurament, va ser una aposta excessiva. Per als països de l'Est, la integració era una via per assolir la llibertat. Però culturalment se sentien molt més a prop del model anglosaxó que no pas de la consciència europea, que els va servir d'excusa per allunyar-se del seu passat. I avui encara estem digerint l'ampliació als 27.
Europa es va precipitar?
La situació és anàloga a la història recent d'Espanya: avui encara estem paint deu anys de transformació democràtica en què es va impulsar l'Estat de les autonomies i vam pujar al carro comunitari. I és per això que hi ha conflictes: vam aconseguir totes aquestes fites sense canviar la cultura col·lectiva del país! A Europa ens passa una cosa semblant: estem paint no només l'ampliació, excessiva per un model institucional inacabat, sinó que a més hem de fer front a un trencament de la confiança mútua.
I què li passa, a Alemanya? Joschka Fischer diu que avui no renunciaria al marc a favor de l'euro.
Totalment d'acord. Analitzem les persones: la cancellera Merkel, en la qual en un inici vam dipositar esperances, sembla que vulgui tornar al marc alemany: sembla que desitgi que no es trobi una sortida a la crisi actual i que hi hagi una crisi de l'euro! Alemanya, amb Kohl, va renunciar al marc. Si ens fixem en la trajectòria vital de Merkel, segur que ella no ho hauria fet: fins als 35 anys, va viure a l'Alemanya comunista, en un sistema dominat per la Stasi. Merkel no va viure la confiança sobre la qual es va construir Europa, no va viure l'esperit de Delors, Spinelli, Rossi...! Merkel no ho va conèixer i això avui s'està notant.
Merkel fa el paper de policia dolent: argumenta que s'han de respectar els compromisos fiscals.
Merkel defensa arguments de rigor fiscal, indispensables, però que no són incompatibles amb la necessària confiança mútua entre els països europeus.
Merkel també argumenta que el Tribunal Constitucional (TC) alemany no la deixa tirar pel dret.
La composició del TC ha canviat i actualment és molt més recelós de qualsevol cessió de sobirania cap amunt. Tot i que no crec que el TC alemany impedís cap acció ràpida de rescat a Grècia. El problema és que Merkel no el forçarà.
Merkel ha imposat la intervenció de l'FMI. Això debilita la zona euro?
Sens dubte. L'FMI ha de tenir un paper important en la nova arquitectura financera institucional. Però l'ajuda a Grècia hauria de ser, en primera instància, europea. I no pas per una qüestió d'orgull sinó d'acord amb un principi de solidaritat interna. Grècia és un país petit i hauríem d'haver sabut ajudar-lo de forma ràpida. El problema, en primer lloc, és que Grècia no ha fet bé els deures. Però tampoc la podem estigmatitzar. Aquests dies no es para de repetir que Espanya no és Grècia: certament! Però és que Grècia tampoc ha tingut ni té una bombolla immobiliària i financera com l'espanyola. No diré que Grècia ha estat un cap de turc però sí que ha suposat la primera oportunitat per posar a prova la zona euro.
Ha estat la víctima fàcil.
Exactament. En un context, a més, de canvi polític intern. Amb un govern sortint que havia fet molt malament els deures, manipulant els comptes amb l'assessorament d'entitats com Goldman Sachs.
Espanya pot caure després de Grècia?
És el país que té les expectatives més negatives a mitjà termini per superar la crisi econòmica...
Kenneth Rogoff diu que hi haurà més rescats a la zona euro.
En el cas d'Espanya no és descartable: la taxa atur del 20% pot derivar en problemes financers. Però esperem que no sigui necessari un rescat.
Alguns economistes diuen que l'FMI té més credibilitat a Europa: 20 països incompleixen actualment el Pacte d'Estabilitat.
La zona euro té credibilitat: hem estat capaços en quinze anys de d'assumir una moneda única!
Li repregunto: ¿cal sancionar els països que incompleixen el Pacte d'Estabilitat?
La paraula sanció no m'agrada. Cal més rigor. En el tractat de creació el 1957 de la CEE, es parlava d'un mercat comú i de la coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres. A principis del segle XXI, la coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres continua sent un tema pendent.
Paul Krugman ha escrit que la unió monetària va arribar massa ràpid, sense haver aprofundit en la integració econòmica i fiscal.
No hi estic d'acord. A la vida hem d'assumir multiplicitat de tempos i això ens porta a assumir grans desafiaments. Si haguéssim hagut d'actuar amb prudència, hauria estat impossible la unificació alemanya o la democràcia espanyola, que es va fer al mateix temps que entràvem a Europa i fèiem l'Estat de les autonomies. Al segle XXI hem d'apostar per Europa, una Europa que es converteixi en un model global. Però per assolir-ho hem d'iniciar un procés de reflexió.
En tot cas, ¿és imprescindible una governança econòmica a Europa?
En això estic d'acord amb Krugman: manca una governança econòmica a Europa que impulsi el projecte comú, cap endavant, amb una bona administració.
¿Si no es potencia aquesta governança, l'euro corre el perill de desaparèixer, com alerta Joseph Stiglitz?
Aquest perill hi és.
Com s'ha de concretar aquesta governança: un fons monetari europeu, un tresor europeu?
Omplir el buit legal i econòmic que té el sistema financer europeu és una necessitat. I certament s'ha de proveir una solució institucional que estigui connectada a la nova arquitectura financera internacional.
¿Crear un tresor europeu com va proposar l'exprimer ministre belga Leterme, seria possible?
Amb el Tractat de Lisboa a la mà, no. Però s'ha d'aprofundir en la lògica dels mecanismes actuals. Sóc partidària d'esgotar les solucions pròpies dins de la zona euro, amb el sistema del BCE i dels bancs centrals, i a partir d'aquí dissenyar amb calma un autèntic "espai" econòmic i monetari europeu.
Primer s'haurà de superar la prova grega. ¿Hi ha el perill que Europa deixi sola Grècia?
Papandreu, nascut als EUA, no rebutja tampoc una acció directa de l'FMI. Pensi que Grècia és un país que, encara que no ha transformat, per exemple, la seva administració cap endins, es caracteritza per una forta exportació de capital humà de qualitat als Estats Units, al Canadà. Entre altres factors, és per això que des de la mateixa Grècia, potser també per un tema d'orgull, no hi ha hagut oposició a la intervenció de l'FMI a més de la d'Europa. Penso que el poble grec ja no creu en res, en cap solució institucional, ni de dins ni de fora.
Quin cost tindria que Europa no es posés d'acord per ajudar Grècia?
Seria una llàstima. Grècia és un país petit i no hi ha excusa per fracassar. I això encara accentuarà clarament la vulnerabilitat de la zona euro i exposarà encara més -com s'ha vist- països com Portugal i Espanya. Això està fent molt mal a la construcció europea, és el plaer dels euroescèptics i constitueix una greu irresponsabilitat per part dels dirigents dels Estats europeus.
¿El cas grec pot condicionar la supervivència de l'euro?
Encara que sempre és molt més fàcil destruir que construir, l'euro sobreviurà a l'escenari actual. I hi sobreviurà malgrat que Europa està actualment segrestada pels diferents governs dels Estats que la conformen. Estic convençuda que el procés de construcció europea és ja un camí sense retorn.
Què li està passant, a Europa?
Europa no té ben ajustats els seus temps. El temps humà i el temps dels processos històrics no són els mateixos. En deu anys s'han fet moltes coses: euro, ampliació a 27 i Tractat de Lisboa, però, alhora, Europa està demostrant que ha arribat tard a la globalització: no s'hi ha adaptat bé.
¿Europa no ha estat capaç d'evolucionar al mateix ritme que el món?
No, tot i que sóc optimista respecte al paper que Europa tindrà al món global. El problema és que no ens hem adequat als canvis. Necessitàvem dos tipus de temps: un per ajustar-nos, i un altre per reflexionar sobre el nou escenari mundial, per saber com actuar. I no l'hem tingut.
Per què és tan difícil salvar Grècia?
A banda dels temps tenim mancances: a Europa li falta ànima i li falta recuperar la necessària confiança mútua entre els diferents països.
Hi ha malfiança?
Sí, hem invertit allò que havia estat la nostra raó de ser: el pacte fundacional de cooperació lleial, més tard de solidaritat. Europa no ha estat a l'altura de les circumstàncies.
I d'aquí ve el bloqueig actual.
El cas de Grècia és experimental: ens estem jugant la viabilitat de la zona euro! El model anglosaxó està desafiant la zona euro i ho fa per frenar el disseny d'una nova regulació i supervisió financera rigorosa i prudent. Grècia és un país petit, només suposa el 2% de la zona euro i si hi hagués la determinació per ajudar-la, seria molt senzill: només caldria un petit esforç de solidaritat i una bona reprimenda a temps per no haver fet els deures. Si bé és veritat que els mecanismes actuals, d'acord amb els quals s'ha construït la moneda única, no havien previst una situació com aquesta. I aquesta ha estat l'excusa per no solucionar el problema grec, tot i que s'hauria pogut resoldre perfectament. El que està en joc no és el país hel·lènic sinó la viabilitat de l'euro.
Què ha provocat la malfiança?
El desajust en els temps de construcció europea. L'ampliació als països nòrdics, el 1995, ens va fer pensar que era molt fàcil la integració. Però amb aquests països no compartíem una història comuna. Hauria estat necessari aprofundir en la integració, però es va optar per continuar ampliant la UE. I va ser el torn dels antics països de l'Est. Aquesta, segurament, va ser una aposta excessiva. Per als països de l'Est, la integració era una via per assolir la llibertat. Però culturalment se sentien molt més a prop del model anglosaxó que no pas de la consciència europea, que els va servir d'excusa per allunyar-se del seu passat. I avui encara estem digerint l'ampliació als 27.
Europa es va precipitar?
La situació és anàloga a la història recent d'Espanya: avui encara estem paint deu anys de transformació democràtica en què es va impulsar l'Estat de les autonomies i vam pujar al carro comunitari. I és per això que hi ha conflictes: vam aconseguir totes aquestes fites sense canviar la cultura col·lectiva del país! A Europa ens passa una cosa semblant: estem paint no només l'ampliació, excessiva per un model institucional inacabat, sinó que a més hem de fer front a un trencament de la confiança mútua.
I què li passa, a Alemanya? Joschka Fischer diu que avui no renunciaria al marc a favor de l'euro.
Totalment d'acord. Analitzem les persones: la cancellera Merkel, en la qual en un inici vam dipositar esperances, sembla que vulgui tornar al marc alemany: sembla que desitgi que no es trobi una sortida a la crisi actual i que hi hagi una crisi de l'euro! Alemanya, amb Kohl, va renunciar al marc. Si ens fixem en la trajectòria vital de Merkel, segur que ella no ho hauria fet: fins als 35 anys, va viure a l'Alemanya comunista, en un sistema dominat per la Stasi. Merkel no va viure la confiança sobre la qual es va construir Europa, no va viure l'esperit de Delors, Spinelli, Rossi...! Merkel no ho va conèixer i això avui s'està notant.
Merkel fa el paper de policia dolent: argumenta que s'han de respectar els compromisos fiscals.
Merkel defensa arguments de rigor fiscal, indispensables, però que no són incompatibles amb la necessària confiança mútua entre els països europeus.
Merkel també argumenta que el Tribunal Constitucional (TC) alemany no la deixa tirar pel dret.
La composició del TC ha canviat i actualment és molt més recelós de qualsevol cessió de sobirania cap amunt. Tot i que no crec que el TC alemany impedís cap acció ràpida de rescat a Grècia. El problema és que Merkel no el forçarà.
Merkel ha imposat la intervenció de l'FMI. Això debilita la zona euro?
Sens dubte. L'FMI ha de tenir un paper important en la nova arquitectura financera institucional. Però l'ajuda a Grècia hauria de ser, en primera instància, europea. I no pas per una qüestió d'orgull sinó d'acord amb un principi de solidaritat interna. Grècia és un país petit i hauríem d'haver sabut ajudar-lo de forma ràpida. El problema, en primer lloc, és que Grècia no ha fet bé els deures. Però tampoc la podem estigmatitzar. Aquests dies no es para de repetir que Espanya no és Grècia: certament! Però és que Grècia tampoc ha tingut ni té una bombolla immobiliària i financera com l'espanyola. No diré que Grècia ha estat un cap de turc però sí que ha suposat la primera oportunitat per posar a prova la zona euro.
Ha estat la víctima fàcil.
Exactament. En un context, a més, de canvi polític intern. Amb un govern sortint que havia fet molt malament els deures, manipulant els comptes amb l'assessorament d'entitats com Goldman Sachs.
Espanya pot caure després de Grècia?
És el país que té les expectatives més negatives a mitjà termini per superar la crisi econòmica...
Kenneth Rogoff diu que hi haurà més rescats a la zona euro.
En el cas d'Espanya no és descartable: la taxa atur del 20% pot derivar en problemes financers. Però esperem que no sigui necessari un rescat.
Alguns economistes diuen que l'FMI té més credibilitat a Europa: 20 països incompleixen actualment el Pacte d'Estabilitat.
La zona euro té credibilitat: hem estat capaços en quinze anys de d'assumir una moneda única!
Li repregunto: ¿cal sancionar els països que incompleixen el Pacte d'Estabilitat?
La paraula sanció no m'agrada. Cal més rigor. En el tractat de creació el 1957 de la CEE, es parlava d'un mercat comú i de la coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres. A principis del segle XXI, la coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres continua sent un tema pendent.
Paul Krugman ha escrit que la unió monetària va arribar massa ràpid, sense haver aprofundit en la integració econòmica i fiscal.
No hi estic d'acord. A la vida hem d'assumir multiplicitat de tempos i això ens porta a assumir grans desafiaments. Si haguéssim hagut d'actuar amb prudència, hauria estat impossible la unificació alemanya o la democràcia espanyola, que es va fer al mateix temps que entràvem a Europa i fèiem l'Estat de les autonomies. Al segle XXI hem d'apostar per Europa, una Europa que es converteixi en un model global. Però per assolir-ho hem d'iniciar un procés de reflexió.
En tot cas, ¿és imprescindible una governança econòmica a Europa?
En això estic d'acord amb Krugman: manca una governança econòmica a Europa que impulsi el projecte comú, cap endavant, amb una bona administració.
¿Si no es potencia aquesta governança, l'euro corre el perill de desaparèixer, com alerta Joseph Stiglitz?
Aquest perill hi és.
Com s'ha de concretar aquesta governança: un fons monetari europeu, un tresor europeu?
Omplir el buit legal i econòmic que té el sistema financer europeu és una necessitat. I certament s'ha de proveir una solució institucional que estigui connectada a la nova arquitectura financera internacional.
¿Crear un tresor europeu com va proposar l'exprimer ministre belga Leterme, seria possible?
Amb el Tractat de Lisboa a la mà, no. Però s'ha d'aprofundir en la lògica dels mecanismes actuals. Sóc partidària d'esgotar les solucions pròpies dins de la zona euro, amb el sistema del BCE i dels bancs centrals, i a partir d'aquí dissenyar amb calma un autèntic "espai" econòmic i monetari europeu.
Primer s'haurà de superar la prova grega. ¿Hi ha el perill que Europa deixi sola Grècia?
Papandreu, nascut als EUA, no rebutja tampoc una acció directa de l'FMI. Pensi que Grècia és un país que, encara que no ha transformat, per exemple, la seva administració cap endins, es caracteritza per una forta exportació de capital humà de qualitat als Estats Units, al Canadà. Entre altres factors, és per això que des de la mateixa Grècia, potser també per un tema d'orgull, no hi ha hagut oposició a la intervenció de l'FMI a més de la d'Europa. Penso que el poble grec ja no creu en res, en cap solució institucional, ni de dins ni de fora.
Quin cost tindria que Europa no es posés d'acord per ajudar Grècia?
Seria una llàstima. Grècia és un país petit i no hi ha excusa per fracassar. I això encara accentuarà clarament la vulnerabilitat de la zona euro i exposarà encara més -com s'ha vist- països com Portugal i Espanya. Això està fent molt mal a la construcció europea, és el plaer dels euroescèptics i constitueix una greu irresponsabilitat per part dels dirigents dels Estats europeus.
¿El cas grec pot condicionar la supervivència de l'euro?
Encara que sempre és molt més fàcil destruir que construir, l'euro sobreviurà a l'escenari actual. I hi sobreviurà malgrat que Europa està actualment segrestada pels diferents governs dels Estats que la conformen. Estic convençuda que el procés de construcció europea és ja un camí sense retorn.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.