DE MEMÒRIA
En temps de les diligències
La primera línia de ferrocarril catalana (1848) i la primera autopista catalana (1968) van tenir el mateix recorregut: Barcelona-Mataró, o Mataró-Barcelona. En canvi, la primera empresa catalana (i hispànica) de diligències (1818) va fer tot un altre recorregut: Reus-Barcelona, o Barcelona-Reus.
L'opció d'aquesta primera empresa va ser totalment lògica, car Reus va ser, durant tot el segle XIX, la segona ciutat –en població i en volum econòmic- de l'antic Principat de Catalunya. El trajecte durava 11 h. 30 min., és a dir, que la velocitat mitjana era important: cap a 10 km/h.
Les diligències tenien inicialment 6-8-12 places i, més tard, fins a 30-34. El motor eren les mules o els cavalls de tir, que podien pesar 1.000 kg i arrossegar cap a 500-800 kg durant unes 8h al dia (i 6 dies a la setmana). Més tard, els cavalls de vapor, la nova unitat de mesura de la potència de tracció dels ferrocarrils, va respondre amb força precisió a la capacitat mitjana de tracció d'un cavall.
L'empresa creada el 1816 es deia Societat de Diligències de Catalunya, i tenia la seu social central a Barcelona. Un dels seus promotors fou Gaspar de Remisa, el gran banquer català instal·lat a Madrid. També hi hauria, llegim, un home de negocis reusenc, Josep Brunet i un militar liberal català, Francesc-Xavier de Cabanes.
L'èxit de l'empresa va ser gran, car va aconseguir tenir la concessió del servei de correus, a desgrat de la forta oposició dels quasi-funcionaris que regien les postes, i s'ocupaven dels relleus dels cavalls i del manteniment de les cavallerisses. De manera que aviat es va establir el servei Barcelona-Igualada, Barcelona-Figueres (dinant a Calella, i fent nit a Girona), Figueres-Perpinyà, Barcelona-València, València-Xàtiva, Barcelona-Madrid (passant per València: 5 dies de viatge, d'altra banda, molt car, però, al 1786, el viatge durava 14 dies), Barcelona-Saragossa, Madrid-Irun i Madrid-Sevilla. En 6 anys, la xarxa de diligències gestionada per l'empresa catalana era de 2.450 km.
Segons Santos Madrazo, el 1825, l'empresa es va dividir. D'un cantó, seguia la Societat de Diligències de Catalunya, amb seu a Barcelona i, de l'altra, es va crear la Compañía de las Reales Diligencias, amb seu a Madrid, de què van ser socis membres de la família del rei Fernando VII. Aquesta companyia, que incorporava la corona reial al seu logo, va tenir l'exclusiva de les línies Madrid-Reales Sitios, Madrid-València, Madrid-Saragossa, Madrid-Irun, i Madrid-Sevilla (aquesta, amb problemes, aleshores, pel còlera).
A partir del 1833, però, la primera guerra civil espanyola dels segle XIX (dita guerra carlista) i el creixement del bandolerisme, a més del mal estat de les carreteres dites nacionals, van esdevenir uns grans obstacles per al bon funcionament d'aquestes empreses.
En qualsevol cas, els anys 1818-1848 són l'edat d'or de les diligències. Car, a partir del ferrocarril Barcelona-Mataró del 1848, hi ha la irrupció dels camins de ferro, dels ferrocarrils, que transportaran més viatgers, més correu i més mercaderies, molt més de pressa (es passava dels 8-10 km/h als 40 km/h), amb més seguretat i comoditat, i a un preu molt inferior.
De tota manera, la febre del ferrocarril va pujar lentament. El ferrocarril Barcelona-Saragossa no s'obrí fins al 1861, i l'enllaç amb Madrid, es va produir al cap de tres anys. Fins al 1894, però, no hi va haver un tren directe Madrid-Barcelona, i el viatge no baixava de les 20 h. El preu dels bitllets s'havia reduït un 80%. Viatjar en diligència era molt car, impossible per a la immensa majoria de la població. En canvi, el tren ja era molt més assequible.
Correus i hostals
La xarxa catalana de diligències es va basar, en bona part, en la xarxa del servei postal, que estava organitzada a l'entorn d'uns itineraris on s'havien construït, o reutilitzat, els hostals que tenien les cavallerisses del servei de correus. Seguint les pistes de A. Aguilar i G. Martínez del diccionari de Pascual Madoz (1845-50), la “carrera de Tarragona” que enllaçava amb el País Valencià, tenia com a fites: Vallirana, Vilafranca del Penedès, Garroferet, Tarragona, Cambrils, Hospitalet de l'Infant, Perelló i Amposta. La “carrera de França” tenia postes a Masnou, Arenys de Mar, Tordera, Can Tiona, Girona, Orriols, Figueres i la Jonquera. La “carrera de Lleida” (i de l'eix de l'Ebre, i de la connexió amb Madrid) incloïa Sant Feliu de Llobregat, Martorell, Collbató, Castellolí, Jorba, Cervera, Vilagrassa, Golmés, Bell-lloc d'Urgell, Lleida i Alcarràs. Les pistes dels traçats dels futurs ferrocarrils ja es podien veure.
