La guerra pels interessos

“Europa està molt malalta i hem de començar a tractar el problema amb extrema urgència perquè, si no ho fem, podem tenir un accident.” Qui diu això és ni més ni menys que David Folkerts-Landau, l'economista en cap del Deutsche Bank. De fet, la política d'interessos baixos del Banc Central Europeu està provocant uns efectes devastadors a la banca de la zona euro i alguns, com ara els italians i els alemanys, han entrat en una situació d'emergència. Els italians acumulen 360.000 milions d'euros en crèdits morosos (un 22% del PIB), amb la previsió que s'incrementin en 40.000 milions més perquè ni la política d'interessos baixos ni el ridícul creixement del PIB del 0,80% poden posar fre al deteriorament econòmic. Així doncs, avui la banca italiana necessita urgentment 40.000 milions per recapitalitzar-se i els bancs no són capaços de trobar aquesta quantitat entre els accionistes. Des de l'abril la gran banca italiana ha perdut la meitat del seu valor en borsa, un fet que s'ha intensificat amb el Brexit.

David Folkerts-Landau fa aquest crit d'alerta desesperat perquè veu que els comptes de tots els bancs de la zona euro s'estan deteriorant ràpidament, i demana la creació d'un fons de 150.000 milions per a contingències. És cert que cada vegada són més potents i creïbles les alertes segons les quals el poderosíssim Deutsche Bank té problemes importants; de fet, va suspendre les proves d'estrès fetes per la FED i l'FMI, i l'han assenyalat com el banc amb més potencial de risc a escala mundial.

L'economista en cap del Deutsche Bank observa com la política tan expansiva del Banc Central Europeu té uns efectes desestabilitzadors en la banca i els estalviadors, i fomenta l'endeutament i la inversió especulativa, la qual cosa atia el conflicte entre les dues visions europees i esperona el populisme contrari a l'euro.

Si hi podia haver l'esperança que en poc temps el BCE reiniciés el camí d'increment de tipus d'interès, el Brexit ha vingut a complicar l'estratègia i sembla que s'allargarà molt més temps; per tant, les dificultats per a la banca s'incrementaran.

Itàlia, que és la quarta economia europea, fa molts anys que està en crisi i no ha fet cap reforma, i avui té un sector bancari amb un excessiu nombre d'institucions i també d'oficines amb uns nivells molt baixos de rendibilitat. Matteo Renzi reclama de la UE un tracte especial per poder recapitalitzar la banca i fer la reestructuració necessària amb diner públic, com la que al seu dia van fer Portugal i Espanya; però ara la normativa no ho permet si abans no s'ha apel·lat als creditors (accionistes, bonistes i titulars de dipòsits superiors a 100.000 euros) i, només després, poden rebre ajudes públiques.

En aquest moment Renzi té molt limitada la seva capacitat de maniobra, Itàlia té un endeutament d'un 135% del PIB i això el fa més vulnerable socialment a l'hora de fer més despesa pública per ajudar la banca. Les reaccions populars d'Espanya i Portugal en contra dels ajuts a la banca, les té molt presents el primer ministre italià i a l'octubre hi haurà un referèndum per reformar la Constitució, i els populistes de Pepe Grillo estan guanyant suports.

El BCE demana a Itàlia que afronti amb decisió la crisi bancària abans que es provoqui una crisi major, i Alemanya està demanant al BCE que apugi els tipus d'interès per no perjudicar més la seva banca i els estalviadors. Enguany el Deutsche Bank ja ha perdut un 45% de la seva capitalització en borsa i des del 2008 n'ha perdut un 70%. Davant d'aquesta tendència, que sembla no tenir fi, George Soros aprofita la conjuntura per “invertir a la baixa”, un símptoma que el Deutsche Bank podria ser el nou Lehman Brothers.

Si realment torna una recessió, que és possible, ens trobarà sense defenses monetàries per defensar-nos i amb uns lideratges polítics patològicament reticents a fer reformes vitals, i en economia els errors d'acció o d'omissió sempre es paguen cars.