Les lliçons de Fukushima

Llegeixo amb estupor el fet que mentre el món segueix amb l'ai al cor la situació que està vivint la població del Japó a causa del tsunami, primer, i les posteriors explosions a la central nuclear de Fukushima hi hagi una organització empresarial de les nostres comarques que es despengi (ara!) amb una sol·licitud de perllongar la vida operativa del parc nuclear espanyol i addueixi motius econòmics com una teòrica pujada del rebut de l'electricitat per convèncer de les bondats d'aquesta energia. Em desconcerten aquestes presses –que, per cert, ratllen en la manca de sensibilitat– a defensar una energia que les càmeres de televisió de tot el planeta estan demostrant molt perillosa i de difícil solució en cas d'algun incident, fins i tot en un país caracteritzat per la tecnologia punta.

Són inevitables les comparacions amb el que passa al nostre entorn més immediat, el més nuclearitzat de tot l'Estat i que és candidat ferm per acollir un cementiri nuclear que crea profund rebuig de manera majoritària.

I ara que el debat està candent, exposar aquests arguments no té res d'oportunista. M'agradaria saber on queden els que fa tot just uns mesos ens titllaven als antinuclears d'alarmistes. Els convidem a reflexionar sobre les imatges de Fukushima i sobre la impotència amb què ho està vivint el món, i la comunitat científica en particular. És cert que al nostre país la possibilitat d'un tsunami és més que altament improbable. Existeixen, però, altres potencials riscos que hem de tenir en compte i que no podem menysprear de cap de les maneres: possibles inundacions, errors humans en cadena, sabotatges, accident aeri, etc. Convindran amb mi que el que ens hi juguem és molt per menystenir aquestes possibilitats que afectarien d'una manera o altra una població d'unes 500.000 persones pel cap baix i que, a banda de l'afectació a la salut de les persones i el medi ambient, exterioritzacions d'un valor incalculable encara que els posem preu, tindria també conseqüències molt importants en l'economia de la nostra zona. Resulta especialment gràfic imaginar-nos un mapa de la demarcació i traçar un cercle de 20 quilòmetres a la rodona de les centrals per imaginar-nos (ni que sigui per un segon) què ens hauria suposat una hipotètica evacuació com la que ha patit el país nipó.

Malgrat les veus que han saltat a la palestra pública defensant allò indefensable, és temps de pensar amb el cap fred. Si ara a l'estadística econòmica comarcal la situació de la Ribera d'Ebre és paradigmàtica –encapçala el rànquing de producte interior brut per càpita, però és a la cua en renda per càpita–, podem pensar que després de Fukushima el tema nuclear tindrà millor premsa? I això significa que si el MTC s'instal·la efectivament a Ascó ens abocaria a nous cicles de monocultiu nuclear que farien impossible la diversificació econòmica i la producció de riquesa.

És veritat que no podem caure en el tremendisme i que hem d'aprendre de les lliçons que el drama de Fukushima aporta. Avui, hem de treballar per fer realitat un pla pont que permeti garantir el tancament de les nuclears. I és clar que aquest pla pont s'ha de treballar en clau de futur: avui la producció d'energia d'origen nuclear és el 24 % i és impossible per a demà prescindir-ne totalment sense conseqüències econòmiques i de subministrament. El que sí podem posar en marxa és un esforç inversor important per substituir els kWh produïts a les nuclears per altres provinents d'energies alternatives.

Cal pensar en energies renovables que puguem tenir en deu anys i començar a treballar-hi. És per això que el nostre president, Joan Herrera, ha enviat una carta a la resta de líders de grups parlamentaris traslladant-los la necessitat de celebrar un “debat específic” al Parlament per discutir en seu parlamentària “el present i el futur” de Catalunya i l'ús de l'energia nuclear com a font d'energia. Ara més què mai els ciutadans i les ciutadanes de la demarcació de Tarragona hem d'exigir-ho i seguir treballant perquè la nostra terra es deslliuri de la hipoteca nuclear.