Som 10 milions
Refugiats climàtics
Continua faltant una consciència col·lectiva que interprete de forma integral el crit de la natura
L’estació meteorològica de l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes, ha registrat este estiu el tercer agost més calorós des de l’inici del seu registre el 1880. Amb una temperatura mitjana de 29 graus centígrads, la xifra queda tan sols darrere del rècord històric de 2022 i iguala la de 2023. Els valors registrats estos tres anys consecutius a Roquetes se situen tres graus i mig per sobre de la mitjana històrica del mes d’agost, que és de 25,4 °C. És a dir, no parlem de pics, sinó de tendències, d’una acceleració constatable del canvi climàtic que no troba respostes a l’altura del desafiament planetari ni tan sols en un dels territoris que han reivindicat els seus interessos ambientals per tal que els seus habitants –especialment els del delta de l’Ebre– no es convertisquen en refugiats climàtics.
Una altra mostra inequívoca de l’avenç de la nova realitat climàtica: el cabal del riu Ebre al seu pas per Tortosa durant l’últim any hidrològic (d’octubre de 2023 a setembre de 2024) ha sigut de 7.350 hectòmetres cúbics (hm³), segons les dades fetes públiques per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Este indicador es troba un 13 % per sota de la mitjana dels últims 25 anys, que és de 8.500 hm³, just després d’un any hidrològic (2022/23) en què només se van registrar 3.205 hm³, el cabal més baix de la sèrie històrica.
Si en lloc d’abordar les dades, potser fredes, parlem de sensacions, podem percebre sense fer cap gran anàlisi que les condicions meteorològiques estivals s’allarguen cada vegada més; que la calor comença al maig i continua a l’octubre, que replica característiques –xafogor, insectes, etcètera– que abans s’atribuïen al setembre.
I què en fem, de tot plegat? Onegem la bandera de l’agenda 2030, fem gestos municipalistes –en lloc de territorials, nacionals, estatals o continentals–, enganxem pedaços que netegen consciències, però som incapaços d’articular una estratègia coordinada, probablement perquè el capital encara no és sensible, ni preveu ser-ho, a l’amenaça tangible del canvi climàtic.
Siga com siga, és obvi que anem tard. Potser ens encomanarem a darrera hora a noves tecnologies com l’emmagatzematge del diòxid de carboni, però els experts ja alerten que si la temperatura puja per damunt dels 1,5 graus centígrads, hi haurà danys irreversibles pel que fa a la pujada del nivell del mar o a l’impacte socioeconòmic sobre les poblacions amb menys recursos, encara que després torne a baixar.
Si tornem a parlar de sensacions, sembla que ens importe molt que el mar negue els arrossars, les muscleres, les activitats econòmiques amb noms i cognoms o directament algun nucli urbà de la costa del delta de l’Ebre, però continua faltant una consciència col·lectiva que sàpiga interpretar de forma integral el crit de la natura i plantege i execute solucions d’ampli abast que probablement implicarien un decreixement ordenat.