On s'amaga el talent

Amb l'arri­bada de la crisi van des­a­parèixer dels dia­ris els arti­cles sobre la guerra que man­te­nien les empre­ses per acon­se­guir el talent i con­ser­var-lo. Dar­re­ra­ment, pot­ser a causa dels nom­bro­sos intents frus­trats per sor­tir-ne, molts ulls tor­nen a bus­car la intel·ligència dels que siguin capaços d'apor­tar idees cre­a­ti­ves per aixe­car el cap d'una vegada. No només a les empre­ses, sinó als governs, de cara a tro­bar el des­llo­ri­ga­dor de mar­tells com ara el 20% d'atur, el dèficit crònic, la des­con­fiança... En rea­li­tat, de talent, durant aquests anys, n'hi ha hagut i n'hi ha, com a mínim, tant com abans, en mol­tes empre­ses i en els governs, ante­rior i actual.

La gent intel·ligent d'avui dia, segons deien ja fa un parell d'anys Rob Gof­fee i Gareth Jones a Cle­ver: lea­ding your smar­test, most cre­a­tive peo­ple, té, entre altres, unes carac­terísti­ques que no la fan un per­so­nal fàcil d'atraure. Per començar, s'inte­gra en ini­ci­a­ti­ves que li siguin, per sobre de tot, atrac­ti­ves i sig­ni­fi­quin un repte per al seu talent; s'aboca en pro­jec­tes on dis­posi de prou recur­sos i on esti­gui envol­tada d'altra gent també intel·ligent i no pas per buròcra­tes o per caps que es pen­gin totes les meda­lles. A les empre­ses massa per­so­na­lis­tes i a les pes­si­mis­tes, sense visió de futur, els cos­tarà cap­tar-la per a les seves plan­ti­lles; romandrà en les que tin­guin expec­ta­ti­ves de crei­xe­ment i on la dei­xin fer. I res­tarà lluny dels par­tits polítics i dels orga­nis­mes gover­na­men­tals, si els seus diri­gents no saben enco­ma­nar-li l'atrac­tiu dels rep­tes que tenen al davant i no pas­sen per una cura d'humi­li­tat. Si no és així, no es posarà al ser­vei de la recu­pe­ració del país.