DE MEMÒRIA
Els ‘star systems'
En la creació col·lectiva de mercats competitius sempre hi juga un paper destacat l'autoritat política. Des de les llotges i les fires medievals fins a tots els mercats moderns, la presència del sector públic és decisiva. Des de les autoritzacions i regulacions inicials, el poder té sempre la possibilitat de dir l'última paraula. En el benentès que molts dels governs que generaven o tutelaven mercats durant l'Antic Règim no eren liberals ni democràtics.
El desenvolupament de mercats competitius a partir de les revolucions liberals del segle XIX ha generat uns enormes avenços econòmics per a sectors cada cop més amplis de la població. Un sector dels economistes acadèmics ha elogiat, amb raó, els avantatges d'aquests mercats, tot ignorant que eren una creació política, que el seu bon funcionament depenia d'una bona regulació, i que en molts casos (recursos naturals i territori, sanitat i educació, diner i crèdit) calia més que una regulació.
Però, des de finals del XIX, molts dels béns que haurien d'ésser produïts dins un mercat competitiu es produeixen dins del que se'n diu: economics of superstars o economia de l'star system.
Segons F. Benhamou, “el consumidor, confrontat a un univers incert, prefereix minimitzar els riscos tot consumint els productes que li designa l'star system”. Això significa “la concentració del consum en alguns productes que vénen d'artistes als quals hom reconeix talent”. Progressivament, en el moment del consum el preu i la quantitat compten cada cop menys: el que és decisiu és l'associació del producte a una constel·lació estel·lar de personalitats que ens suggereixen somnis fantàstics i ens connecten a l'Art, o la Fama, amb majúscules.
Els mercats on predomina l'star system són uns mercats poc competitius, que poden créixer molt. Són els mercats dominats per les icones de la música, la moda, el cinema i la televisió, les arts plàstiques, els best-sellers literaris, o els gurus de la cuina, l'arquitectura, els esports espectacle, la salut o l'espiritualitat. L'star system pot ésser, també, territorial: hi ha destinacions irresistibles, glamuroses, i llocs dels quals és millor passar de llarg.
L'star system redueix els dubtes i les pors dels consumidors, millora els beneficis d'aquells empresaris que, sovint insospitadament, connecten amb les modes, i dificulta molt el bon funcionament dels mercats competitius. L'star system ha llançat productes d'alta qualitat, però, també, productes incomestibles, de baixíssim nivell. Una de les característiques d'aquest sistema és que les diferències entre els productes estrella (els més venuts) i els altres no “es basen necessàriament en el talent, sinó en la sort i l'atzar”. La intervenció pública es fa necessària, doncs, per evitar la irracionalitat de l'atzar.
Des del XIX, dins de l'economia catalana han anat sorgint (i, de vegades, desapareixent) diversos star systems. I, paral·lelament, alguns catalans han esdevingut icones d'altres sistemes estel·lars. Les polítiques museístiques hi juguen, sovint, un rol rellevant. Però, també, els canvis revolucionaris en les tecnologies de reproducció i de difusió.
L'estudi de casos pot ésser molt profitós, car les diferències de plantejament inicial, i de trajectòria, poden ésser molt grans. Així, per exemple, mentre que els grans noms de l'excel·lent alta costura catalana dels anys 1930-40-50 (Pertegaz, Pedro Rodríguez, Assumpció Bastida, Carme Mir) no han saltat a la fama, sí que ho han fet alguns cantants d'òpera (Carreras, Caballé), o alguns grans noms dels anys de les primeres avantguardes (Picasso, Miró, Dalí, Centelles).
Algunes empreses de béns de consum massiu també s'han aproximat, per la via de la publicitat, als mecanismes de formació de preus de l'star system, tot fent desaparèixer la lliure competència. I amb els avantatges derivats de les dificultats de regular políticament la publicitat que no és delictiva.
Catalans universals
La llista dels 13 catalans estel·lars del film d'Antoni Ribas (estrenat, amb dificultats, el 1978) fou establerta per Horaci Sáenz Guerrero, Francesc Gonzàlez Ledesma i Fèlix Pujol, del diari La Vanguardia. La producció fou de l'empresa estatal No-Do, i la pel·lícula era destinada, inicialment, a TVE. En l'exhibició hi van col·laborar la Federació d'Associacions de Veïns, Òmnium Cultural, la Fundació Miró, etc. La tria intervenia en la construcció dels star systems de la música (Caballé, Casals), la plàstica (Miró, Sert, Buïgas, Tàpies), la medicina (Barraquer, Puigvert, Trueta, Duran Reynals), la literatura (Espriu) i la ciència (Oró). A banda, un pallasso extraordinari (Charlie Rivel).
