El darrer fil en el tapís de les aromes

En la tarda assolellada de setembre, l'olfacte es posa en guàrdia en desembocar al carrer Doctor Barrera. Un riu fragant escatxiga els vianants i les façanes de pedra amb aromes picants, dolces, àcides, amargues. La trama olorosa estira fins a la porta del número 8, la seu d'Espècies Corbella.

Aquesta empresa familiar és el darrer testimoni del que va ser una de les capitals de les espècies al país, Rocafort de Queralt. Al voltant del segle XX i durant la temporada del safrà, una dotzena de famílies cultivaven i comercialitzaven aquests pètals brillants. Aleshores hi vivien mig miler de persones i segurament la flaire especiada s'estenia per bona part dels carrers d'aquest poble de 268 habitants, situat a la Conca de Barberà. El 1945 l'avi de Ramon Corbella va iniciar-se en la comercialització del safrà. Viatjant de poble en poble, el seu pare va expandir el negoci. Va incloure en el catàleg preparats per a pollastres a l'ast d'invenció pròpia, així com mitja dotzena de les espècies més usades aleshores i ara: el pebre vermell i el negre, o la canyella. Seu és també el conegut logotip del Patufet amb un conill a la mà que identifica, juntament amb la tapa vermella, la casa. Amb Ramon Corbella i la seva esposa com a propietaris, l'empresa ha mantingut no sols el Patufet, sinó també l'essència del mètode productiu artesanal. “El nostre fort no és el preu. Comprem sempre les millors espècies i les molem nosaltres just quan ens fan la comanda”, explica Ramon Corbella. I puntualitza: “Vull veure el que compro als distribuïdors. És més car, però la fulla o el gra acabats de moldre s'aprecien per la qualitat.”

L'època en què una desena de dones posaven els valuosos brins de safrà en paperets a l'obrador de casa dels Corbella ja és història. Amb un sol treballador i sense cap comercial, és la qualitat del producte i la tradició el que ha assegurat la fidelitat de la clientela. Fa molts anys que al taulell de la casa pairal no es despatxen espècies al detall. El gros del negoci és la venda a la restauració, botigues i hoteleria. Principalment, de les comarques tarragonines i lleidatanes. Malgrat que planten safrà per a l'abastiment familiar, el que venen és espanyol. “És l'espècie més cara, però tampoc entenc per què hi ha gent que la substitueix per colorant. Si poses 1 euro de safrà en una paella per a quatre persones és assumible.”

Davant la competència de les multinacionals, la tercera generació d'Espècies Corbella ha apostat per la diversificació, amb un catàleg de 200 productes. Des del preparat per a salsitxes crues fins al de patates braves. Sense renunciar a espècies tradicionals. Les espècies també tenen modes: ara surt molt d'anís estrellat per condimentar gintònics i anet per marinar salmó. Però és el tradicional pebre vermell, molt usat en l'elaboració d'embotits, l'estrella en vendes de l'empresa. Corbella en despatxa uns 20.000 quilos anuals. L'ús de les espècies quasi permet fer una radiografia històrica del país. “Principalment, el català continua fent servir les mateixes espècies que en temps de l'avi. Però a partir dels anys seixanta, amb la immigració, es va disparar el comí i el pebre vermell picant. I fa dues dècades, l'ají que empren els argentins i el ras el hanout dels marroquins.”

El comerç de les espècies tampoc s'ha escapat de l'especulació. “Les produccions són on són i els grans distribuïdors compren les collites de regions senceres de vainilla en rama, per exemple, i l'emmagatzemen” per fixar-ne després els preus. Lògicament, la capacitat d'empreses artesanes com Corbella per exercir algun paper en aquest marc és nul·la. “El futur? Subsistir. I si algun dels dos fills decideixen continuar, que ho facin.” A Rocafort de Queralt, el vent eixut del serè s'ho emporta tot, però conserva bé les espècies.