Els robots de l'estiu

Entre l'argot utilitzat per certa crítica americana s'ha imposat el terme de vulgar auteurism per definir aquells cineastes de blockbusters, que han aconseguit una certa reputació popular i un clar desinterès crític amb uns productes de gran pressupost i poca consistència estètica. Si fem una llista dels autors vulgars del cinema americà actual podríem veure com la llista l'encapçalen gent com Roland Emmerich –que aquest any serà premiat a Sitges– i Michael Bay. Aquest darrer, va tenir els mèrits d'haver transformat l'atac de Pearl Harbour en un insípid melodrama ple d'artificis romàntics i d'haver aconseguit convertir-se, avalat per Spielberg, en pare de la sèrie Transformers. La direcció del tercer capítol de la saga va servir perquè Bay podés accedir als premis Razzie a la pitjor pel·lícula de l'any, malgrat que, aquell mateix estiu del 2011, Transformers 3 va ser el film més comercial de la cartellera.

Transformers 4 té totes les característiques per continuar alimentant la polèmica del vulgar auteurism. La pel·lícula ha estat un èxit als Estats Units, però ha sigut durament criticada pels seus excessos i per la seva manca de direcció dramàtica. És evident que, quan som davant d'un producte com Transformers 4, pot semblar absurd exigir-li una certa psicologia en els personatges i un bon desenvolupament dramàtic, però per tal de fer creïble la versemblança del relat fantàstic se li han de demanar uns mínims. El problema del nou producte de Michael Bay és que aquests límits estan totalment transgredits. La seva trama central parla d'un món en què regna una calma tensa, on els autobots i els deceptions estan fora de joc. Un dia un inventor de Texas, vidu i pare d'una filla adolescent, descobreix que el camió del garatge de casa seva és un transformer. Aquest fet farà que investigui, mentre és perseguit per un alt funcionari del govern que està preparant noves màquines de guerra.

El problema de Transformers 4 és que els personatges humans de la història són caricaturescos, les línies argumentals que es construeixen es van perdent i els herois no tenen gaire personalitat. A mesura que avança, allò que importa són els efectes tecnològics, les batalles entre Optimus i Lockdown enmig del paisatge de Hong Kong i les escenes inicials en què es preparen els robots sota el paisatge de Monument Valley. Bay sap moure les seves màquines, sap crear escenes espectaculars, però resulta inoperant per crear un bon diàleg pels seus actors de carn i ós. L'espectacle dura prop de tres hores, plenes de repeticions, sense que s'avanci cap a una direcció concreta i sense que la història tingui gaire interès, perquè tot acaba perdent-se entre la confusió.