Contra corrent

Tinc amics que no cre­uen que la inde­pendència de Cata­lu­nya sigui la millor solució per nosal­tres. També en tinc que no voten el mateix par­tit polític que jo. El dia que no sigui així m'ho hauré de fer mirar. Dels amics, només espero que siguin hones­tos i que coin­ci­dim en algu­nes coses en la nos­tra manera de pen­sar, al marge de la política. Tenen argu­ments que no com­par­teixo, però no hi ha sec­ta­risme en les seves acti­tuds, que merei­xien un res­pecte. I ells també res­pec­ten les meves

Però no puc enten­dre com hi ha gent, que tenen cul­tura i conei­xe­ments econòmics, que negui el mal­tracte a que està i ha estat sot­mesa Cata­lu­nya en els dar­rers dos-cents anys. He vis­cut 37 anys de dic­ta­dura fran­quista i 37 de democràcia, he per­dut la vista inves­ti­gant empre­ses i empre­sa­ris cata­lans dels segles XIX i XX i és evi­dentíssim que Cata­lu­nya no ha tin­gut mai cap pro­ta­go­nisme en els governs espa­nyols i ens ha tocat nedar sem­pre con­tra cor­rent. I aquí incloc des de l'asfi­xia finan­cera de què par­lava Trias Far­gas, fins a la uti­lit­zació del poder judi­cial. Però hi ha gent que no ho veu. En posaré dos exem­ples.

Vaig veure el debat a 8TV entre el minis­tre Mar­ga­llo i Oriol Jun­que­ras. El minis­tre va donar mos­tres de tarannà dia­lo­gant i segur que és una per­sona honesta, que diu el que pensa. Però em va sor­pren­dre moltíssim quan al final del debat va dir que esti­mava molt Cata­lu­nya, que Espa­nya també ens esti­mava i que és gràcies a ella que els cata­lans tenim una renda supe­rior a la mit­jana de l'Estat. Vaig que­dar glaçat. Si tingués raó, tots els meus estu­dis es poden llençar a les escom­bra­ries. Però no en té. En sen­tir-lo vaig recor­dar un bon amic madri­leny, que em deia que el pro­blema dels cata­lans era que no tenim “cuna” –expressió intraduïble. Ell en tenia i va ser minis­tre amb un govern d'Adolfo Suárez. Havia estat edu­cat per manar sobre tot l'Estat i tro­bava lògic que fos així. Mar­ga­llo pot estar en la mateixa línia pater­na­lista de patrons i súbdits.

El segon cas és el d'un amic català que ha que­dat molt sorprès de veure que el 60% dels vots de la seva comarca han anat a pro­jec­tes inde­pen­den­tis­tes. Com que és honest i sap molt d'eco­no­mia, me l'ima­gino pas­sant nits en blanc donant vol­tes als argu­ments que pot tenir la seva gent per dema­nar la inde­pendència. Al marge d'estar mar­gi­nats del govern de l'Estat, els cata­lans hem rebut plan­to­fa­des de tota mena. És clar que per mi, la base de la pro­testa és que Cata­lu­nya és una nació, una comu­ni­tat de per­so­nes, uni­des per una cul­tura, un sen­ti­ment, una llen­gua, i per això és un sub­jecte polític. Si Cata­lu­nya és equi­pa­ra­ble a Extre­ma­dura o a Múrcia, ja podem ple­gar. Però les plan­to­fa­des són evi­dents.

El que els cata­lans hem acon­se­guit en eco­no­mia ha estat nedant con­tra cor­rent, con­tra una admi­nis­tració espa­nyola que en els millors temps ens ha igno­rat i en els pit­jors ha afu­se­llat el nos­tre pre­si­dent. Els cata­lans no som millors ni pit­jors que els espa­nyols, però la història, la geo­gra­fia i l'espe­rit empre­ne­dor ens han permès pro­gres­sar, tot i anar con­tra cor­rent. Què seriem capaços de fer, si poguéssim nedar en aigües tran­quil·les?