Laporta i Del Nido, una relació d'amor-odi

Joan Laporta i José María del Nido tornaran a compartir taula en el dinar d'avui. Tots dos solen explicar que els uneix una relació molt cordial, una estranya amistat forjada a través dels negocis. Va ser l'agost del 2005 quan van tancar el seu acord estel·lar. La federació espanyola acabava de decidir no clausurar el Camp Nou i sancionar els incidents del Barça-Madrid del 2002 –el de la tornada de Figo a l'estadi– amb una simple multa. I Del Nido, que recentment havia vist com el mateix organisme sí que havia tancat el Sánchez Pizjuán per uns incidents similars contra el Betis, amenaçava amb recórrer aquesta decisió. Però llavors es van iniciar els contactes per la cessió de Javier Saviola i el pacte es va produir: Laporta deixava anar l'argentí –l'Espanyol, que també el volia, va ser el gran perjudicat– i Del Nido es comprometia a abandonar les seves queixes a la federació. El president sevillista, fins i tot, va moure fils perquè desaparegués del Sánchez Pizjuán una pancarta en què, partit rere partit, es reclamava el tancament del Camp Nou. En aquella mateixa operació, a més, el Barça es va assegurar una opció preferencial sobre Dani Alves que acabaria fent efectiva l'estiu del 2008 en una altra operació rodona per als dos presidents. El Barça va fitxar dos grans jugadors i el Sevilla va ingressar uns 45 milions, uns diners amb els quals va poder reforçar l'equip i sanejar els seus comptes. Un dels punts col·laterals de l'acord, de fet, va ser que el Barça renunciés als drets que encara conservava de Fernando Navarro, que va passar del Mallorca al Sevilla i que encara ara n'és el lateral titular.

De topades, però, Laporta i Del Nido també n'han tingut. No és cap secret que el president del Sevilla, per qui ara un jutjat de Marbella demana 14 anys de presó per associació il·lícita, malversació i falsedat documental, va ser simpatitzant de Fuerza Nueva en la seva joventut, i molts dels enfrontaments amb Laporta han estat per temes polítics. Fa poques setmanes, de fet, acusava «Juan Lapuerta» d'haver «empetitit el Barça». «El murcià que és culer se sent avergonyit d'aquest catalanisme tancat», va dir. Unes declaracions que Laporta va respondre amb sentit de l'humor: «El senyor Del Niu em cau molt bé. Té una personalitat forta, gràcies a la qual el Sevilla viu els millors moments de la seva història.» Les petites disputes polítiques entre els dos dirigents han estat una constant, tot i que mai s'han portat a l'extrem. En la vigília del Barça-Sevilla posterior a la mort d'Antonio Puerta, per exemple, les dues directives van disputar un partidet amistós, i els directius del Sevilla van sortir al camp amb el segon equipament del club, que lluïa una bandera espanyola immensa al pit. Laporta s'ho va prendre com una lleu provocació i quan el dia següent Del Nido va haver de seure al costat de Josep-Lluís Carod-Rovira, ell també ho va interpretar com una petita revenja. No s'ha d'oblidar que va ser el president sevillista qui va apostar perquè el seu equip lluís una bandera espanyola a la samarreta i qui la va voler estrenar, precisament, contra el Barça, en la supercopa d'Europa del 2006. Unes divergències ideològiques que els negocis van aconseguir llimar.