Sang blanca

A l'edi­fici del tele­ca­bina de Mont d'Arbois de l'estació d'esquí de Megève, entre les imat­ges dels cam­pi­ons d'esquí d'aquesta població del depar­ta­ment francès de l'Alta Savoia, hi figura la foto­gra­fia d'una cata­lana. Es tracta de Con­xita Puig, nas­cuda a Aigua­freda fa 57 anys i con­si­de­rada la millor esquia­dora cata­lana de la història. El seu nom també està seri­gra­fiat en una de les cabi­nes que s'enfi­len fins a la part cen­tral de l'estació, al cos­tat del d'altres, com el del seu fill mitjà Step­hane Tis­sot. «Quan l'Ajun­ta­ment em va dir que posa­rien el meu nom a una cabina em va fer molta il·lusió. Em vaig sen­tir adop­tada a Megève després d'una arri­bada difícil.»

La Con­xita es remunta a 35 anys enrere, quan, després d'aban­do­nar la com­pe­tició amb només 21 anys, es va tras­lla­dar a viure a Megève, el poble natal del seu marit i entre­na­dor en l'equip espa­nyol d'esquí alpí, Roland Tis­sot: «No hi havia foras­ters, gai­rebé no par­lava francès i va ser una mica dur perquè es trac­tava d'un poble de mun­ta­nya petit i tan­cat.» Enrere va dei­xar la família –«a la mare li va cos­tar una set­mana d'insomni assu­mir-ho»– i un pal­marès que ja no ha estat igua­lat per cap altra esquia­dora cata­lana. «No em sento pio­nera. Abans que jo ja hi havia altres noies, com Marta Pas­cual i Malen Mora­les, que havien fet copes del món. Pot­ser sí que jo vaig pujar un graó més», asse­gura amb modèstia.

L'afició per l'esquí li va venir per tra­dició fami­liar: «Vaig començar a esquiar a la Vall de Núria, amb cinc anys. El meu pare, Antoni Puig, havia estat campió espa­nyol d'esquí alpí i em va trans­me­tre la seva afició. Al gener ens duia a esquiar a Val d'Isère i, amb el temps, vam començar a fer com­pe­ti­ci­ons.» El resul­tat que va mar­car el seu salt en l'elit va ser la victòria en la pres­ti­gi­osa cursa inter­na­ci­o­nal infan­til Topo­lino, el 1967: «Van veure que tenia poten­cial i vaig començar a fer pro­ves de la copa del món i d'Europa. Quan viat­java, em mira­ven estra­nyats perquè ningú pen­sava que a l'Espa­nya de Franco s'hi pogués esquiar.» La seva car­rera va ser curta, però abans de reti­rar-se va tenir temps de con­ver­tir-se en la pri­mera cata­lana que par­ti­ci­pava en uns Jocs Olímpics d'hivern: «Vaig anar a Sap­poro, el 1972. Va ser una experiència una mica estra­nya perquè era l'única noia de la dele­gació espa­nyola. La vila olímpica estava sepa­rada per sexes, jo no par­lava anglès i em vaig sen­tir una mica sola.»

Un cop ins­tal·lada a Megève, Con­xita Puig va començar una nova etapa que encara no ha tan­cat, la de pro­fes­sora de l'Escola d'Esquí Fran­cesa: «Al prin­cipi, amb els fills, ho feia de manera inter­mi­tent, però lla­vors m'hi vaig dedi­car de ple. Sem­pre m'ha agra­dat ense­nyar.» Els seus tres fills han seguit les seves pas­ses, ja que també s'han dedi­cat a la com­pe­tició. Step­hane és qui, de moment, ha arri­bat més lluny. El 2006 va aca­bar sisè en la gene­ral de la copa del món d'eslàlom, però un acci­dent greu li va estron­car la car­rera. «Ara torna a com­pe­tir, però no ha pogut recu­pe­rar el seu millor nivell.» San­dra, la ger­mana gran, va pro­var sort en la fede­ració espa­nyola, de la qual en va sor­tir ben escar­men­tada: «Eren uns inútils i ho con­ti­nuen sent», asse­gura la mare. El més petit de la nis­saga, Maxime, és ara el més actiu, ja que el 27 de febrer, en l'eslàlom dels Jocs de Van­cou­ver, es con­ver­tirà en el ter­cer mem­bre de la família, després de la seva mare i el seu germà, que par­ti­cipa en una cita olímpica.

La Con­xita no es plan­teja com hau­ria pogut ser la seva vida si no hagués cone­gut el seu marit: «No en tinc ni idea. Era molt jove quan vaig pren­dre la decisió de venir a Megève. Però qui m'havia de dir que, quan anava a Val d'Isère amb el pare, i pas­sava per Mou­ti­ers, aquest aca­ba­ria sent el poble on por­ta­ria la meva filla a l'escola?»