El discurs interromput

Al Barça li va pas­sar ahir el que els sol pas­sar als seus rivals: li van superar la seva pro­posta. El par­tit va transcórrer com volia l'Atlético. Van pas­sar mol­tes coses que podrien haver fet variar el desen­llaç del par­tit, però la victòria mínima de l'Atlético reflec­teix si més no la supe­ri­o­ri­tat de la seva pro­posta. El Barça sem­pre sol témer que els par­tits con­tra l'Atlético s'embo­gei­xin per culpa de l'anar­quia congènita de l'equip madri­leny. I si se sim­pli­fica el par­tit d'ahir es podria dir que la causa de la der­rota del Barça va ser aquesta. Però no és ben bé així. Sí que hi va haver mol­tes ana­des i tor­na­des, menys pausa de la que hau­ria vol­gut l'equip de Pep Guar­di­ola. Però l'Atlético va ser ahir un equip que va estar a una gran altura tàctica. I no va ser un equip monolític amb un plan­te­ja­ment únic. Va saber ade­quar-se tàcti­ca­ment molt bé a totes les neces­si­tats que el par­tit li va reque­rir, tant quan es trac­tava de con­tra­res­tar el joc ofen­siu del Barça com a l'hora de treure pro­fit ofen­siu del seu plan­te­ja­ment. En aquest sen­tit el par­tit no va ser gens des­co­sit tàcti­ca­ment, al con­trari. El que sí va saber reforçar l'equip de Qui­que Sánchez Flo­res va ser el tret que defi­neix l'Atlético més enllà del pas del temps: el sen­tit del con­tra­a­tac. Pas­sen les èpoques i pas­sen els juga­dors i els millors epi­so­dis de l'Atlético solen ser fruit de la seva capa­ci­tat innata per exe­cu­tar el con­tra­a­tac. Com ahir.

El Barça volia un par­tit amb molta lle­tra, ben nar­rat, que fos intel·ligi­ble. L'Atlético només volia un parell o tres de fotos defi­ni­ti­ves, llam­bre­ga­des ins­tantànies, imat­ges deci­si­ves. Una imatge val més que mil parau­les, diu el tòpic. I els tòpics a vega­des ser­vei­xen més bé que qual­se­vol teo­ria ben plan­te­jada per expli­car les coses que pas­sen. Cada vegada que el Barça inten­tava aga­far el fil del par­tit por­tant la pilota al seu rondo hip­no­tit­za­dor, l'Atlético li feia per­dre el punt i no per­dia cap ocasió de robar la pilota al Barça per ense­nyar les ungles, les dents i la pilota a Víctor Valdés.

El par­tit va pas­sar per mol­tes fases i tots dos entre­na­dors van moure les seves peces les vega­des que va fer falta per impo­sar-se. El Barça va per­dre l'ocasió d'inti­mi­dar el rival al començament del par­tit. L'Atlético jugava amb la defensa molt avançada i tam­poc és que pres­sionés molt els cre­a­dors de joc blau­grana. El pro­blema va ser que els blau­grana van inten­tar amb més empeny impo­sar el seu ritme més pau­sat al joc que no pas bus­car l'esquena dels defen­ses amb pas­sa­des pro­fun­des. Aquesta falta de pro­fun­di­tat va afa­vo­rir el rear­ma­ment anímic i fut­bolístic dels locals, que es van mos­trar més punyents i van forçar mol­tes més pèrdues de pilota de les que el Barça és capaç d'assu­mir sense res­sen­tir-se'n. L'intent de relat blau­grana era impos­si­ble i els tres mig­cam­pis­tes més capaços d'exer­cir el con­trol i el dese­qui­li­bri amb la pilota, Bus­quets, Xavi i Ini­esta (que es va incor­po­rar al mig del camp quan Keita es va lesi­o­nar i va ser subs­tituït per Pedro), van come­tre mol­tes erra­des en la pas­sada. I en cada errada la defensa que­dava expo­sada a la velo­ci­tat i el ver­ti­gen de Forlán i Agüero, ben assis­tits per Reyes, que va evi­den­ciar la seva classe en juga­des com la que va ori­gi­nar el pri­mer gol, en una pilota recu­pe­rada molt lluny de Valdés que ell va saber con­duir superant rivals i cre­ant la supe­ri­o­ri­tat numèrica deci­siva perquè la jugada acabés en gol. Els juga­dors blau­grana ni tan sols van saber fer-li falta per tallar la jugada. El Barça tenia més pos­sessió, però el con­trol de la situ­ació era de l'Atlético. El gol de falta de Simao va fer més cos­te­ruda la remun­tada del Barça.

No per això va dei­xar d'inten­tar-ho. L'amor propi d'aquest equip és tan gran que tam­poc no hau­ria estra­nyat a ningú que acabés acon­se­guint la victòria. On no arri­bava el seu joc hi podia haver arri­bat amb el seu orgull. A mitja pri­mera part va ini­ciar una d'aque­lles càrre­gues que solen empènyer el rival cap a la seva por­te­ria. En aquest fase va arri­bar el gol d'Ibra­hi­mo­vic. L'Atlético va saber resis­tir bé i va tro­bar un bon aliat en el temps de des­cans, tenint en compte també que havia jugat par­tit de copa entre set­mana. Guar­di­ola també va apro­fi­tar la mitja part per inten­tar reor­de­nar el seu equip. Al segon temps va aparèixer un Barça domi­na­dor, amb difi­cul­tats per lli­gar juga­des, però insis­tent. El tècnic blau­grana fins i tot va can­viar la tàctica i va incor­po­rar Pedro al mig del camp. Però li va fal­tar arri­bada. Sobre­tot perquè Flo­res va saber reac­ci­o­nar i va fer avançar les línies. Ho va fer tan bé que el Barça va haver de recu­lar, i veia De Gea de massa lluny. Mal símptoma quan es veu massa vega­des Messi bai­xant al seu camp per inten­tar juga­des de llarga distància. La força de l'Atlético va ser que va resis­tir tàcti­ca­ment i física­ment. Fins al final.

Amb pers­pec­tiva, l'únic que ha pas­sat és que el Barça ha per­dut el pri­mer par­tit després de 22 jor­na­des. Ben nor­mal. I que un equip que s'ha gas­tat 270 mili­ons d'euros tira coets perquè és segon a dos punts del pri­mer. Ben extra­or­di­nari.