Èxtasi a Stamford: Chelsea 4 - Liverpool 4

Home­natge al fut­bol ofen­siu ahir a Stam­ford Bridge. Un fes­ti­val ino­bli­da­ble per als ulls de l’espec­ta­dor impar­cial, i també una amenaça per a la salut car­di­o­vas­cu­lar dels segui­dors de tots dos equips, que en 90 minuts i un final d’infart van haver de viure emo­ci­ons con­tra­po­sa­des. Vuit gols repar­tits (4-4) que col·loquen el Chel­sea com a rival del Barça en semi­fi­nals gràcies a l’1-3 que con­tra pronòstic va fir­mar a Anfi­eld.

Com tan­tes vega­des en la seva història, el Liver­pool va apel·lar a l’èpica en busca d’una gesta que s’intuïa molt difícil. Sobre­tot des del moment que es va con­fir­mar que el seu prin­ci­pal refe­rent, Ste­ven Ger­rard, ni tan sols no seu­ria a la ban­queta a causa d’una lesió. Un cop anímic que, no obs­tant això, no va min­var la pro­duc­ti­vi­tat en atac dels reds, que abans de la mitja hora havien fet emmu­dir Stam­ford amb un amenaçant 0-2. Fabio Aure­lio, robant-li la car­tera a Cech en una falta, i Xabi Alonso, en trans­for­mar un penal d’Iva­no­vic sobre ell mateix, feien somiar els visi­tants amb una altra pro­esa a l’estil de la que els va donar el títol el 2005 a Istan­bul.

A més, les vibra­ci­ons que eme­tia el seu rival apun­ta­ven cap a una nit memo­ra­ble dels de Benítez. El Chel­sea, exces­si­va­ment con­ser­va­dor a l’inici i tena­llat pels ner­vis així que es va veure per sota en el mar­ca­dor, tan sols va crear algun perill a pilota atu­rada durant tota la pri­mera part. Tant és així que Guus Hid­dink es va veure obli­gat a intro­duir Anelka al minut 35 en un intent de fer reac­ci­o­nar els blues i can­viar la dinàmica del par­tit.

L’arenga del tècnic holandès al des­cans va ser efec­tiva, perquè a la represa el Chel­sea va tenir una acti­tud ben dife­rent. De la letar­gia en què sem­blava haver cai­gut va pas­sar a una agres­si­vi­tat ferotge, i a més es va tro­bar amb la col·labo­ració de Reina en el gol de Drogba que escurçava la diferència. Era el senyal que neces­si­ta­ven els locals per recla­mar el pro­ta­go­nisme que no havien tin­gut fins ales­ho­res i que el bra­si­ler Alex, amb un obús en un llançament de falta des de fora de l’àrea, va apro­fi­tar per tor­nar a posar el Liver­pool con­tra les cor­des.

El guió del par­tit havia can­viat en un quart d’hora. L’equip de Hid­dink, ara sí, se sen­tia segur i pràcti­ca­ment sen­ten­ci­ava l’eli­mi­natòria amb el gol de Lam­pard després d’una assistència del millor home del par­tit, l’omni­pre­sent Drogba. Però si hi ha un equip que mai no abaixa els braços és el Liver­pool. Fidels a la seva mística, els reds, amb gols de Lucas Leiva i Kuyt, es van tor­nar a avançar (3-4) amb gai­rebé 10 minuts encara per davant. L’home­natge que volien fer a les 96 vícti­mes de Hills­bo­rough –avui fa 20 anys de la tragèdia– estava més a prop, però en el cara o creu en què es va con­ver­tir l’eli­mi­natòria, en un dramàtic final, Lam­pard va aparèixer amb el bit­llet del Chel­sea per a semi­fi­nals, en què Ash­ley Cole, san­ci­o­nat, es perdrà el pri­mer acte.