El Reial Madrid arrossega un deute de 128 milions

Mesos abans que Ramón Cal­derón acon­seguís la seva polèmica victòria a les elec­ci­ons blan­ques, la pres­ti­gi­osa con­sul­tora Deloitte, en el seu informe anual Foot­ball Money Lea­gue, va aixe­car per pri­mera vegada el Reial Madrid a la cate­go­ria de club més ric del món, posant fi a una hege­mo­nia que el Manc­hes­ter Uni­ted havia con­ser­vat durant anys. No obs­tant això, només arri­bar a la pre­sidència, Cal­derón va deci­dir traçar un nou rumb en la línia d’actu­ació del club i liqui­dar el famós pro­jecte espor­tiu galàctic que tan bons resul­tats econòmics li havia repor­tat. No li fal­tava raó, va apel·lar al “tra­di­ci­o­nal espe­rit de lluita” després de 4 anys de sequera, i va voler aca­bar amb un ves­ti­dor aco­mo­dat per la com­pli­ci­tat del seu ante­rior pre­si­dent, que no va tole­rar actes d’indis­ci­plina entre els pocs entre­na­dors que s’atre­vien a aixe­car la veu, com va ser el cas de Camacho, el gran error de Flo­ren­tino Pérez.

Cal­derón va man­te­nir José Ángel Sánchez, l’artífex del gran mira­cle blanc, però, en l’afany de per­pe­tuar per a la història el seu man­dat pre­si­den­cial, no va dub­tar a sos­ca­var la reei­xida política econòmica que havia here­tat, i, fent cas omís a les reco­ma­na­ci­ons de l’equip finan­cer, va deci­dir repren­dre la línia amb què Ramón Men­doza i Lorenzo Sanz van dur el club a la vora de la fallida; és a dir, endeu­ta­ment a llarg ter­mini, dila­pi­dació de recur­sos i finançament a través de crèdits i avenços en el paga­ment de con­trac­tes.
 

“En còmodes ter­mi­nis”
Flo­ren­tino ho tenia clar. Pagava al comp­tat i aba­ra­tia així el preu dels tras­pas­sos. Dos anys després, el Madrid s’ha tro­bat que no té diners per fit­xar i, cosa més peri­llosa, encara deu 118 mili­ons pels acords de les tem­po­ra­des 2006-2007 i 2007-2008, que supo­sen més d’un 50% dels 223 mili­ons en què es van taxar aquests fit­xat­ges.
 

L’actual diri­gent blanc va voler tan­car la majo­ria de les ope­ra­ci­ons amb uns paga­ments “en còmodes ter­mi­nis” i va aca­bar per entram­par-se. En aquest 2008 ha d’afron­tar un ven­ci­ment de 55 mili­ons, i fins al 2011 el Madrid no haurà liqui­dat els deu­tes pels tras­pas­sos. D’això, comis­si­ons al marge, se’n pot deduir per què Pepe va cos­tar 30 mili­ons, quan poc abans no arri­bava ni a 15. Es va acor­dar al seu moment que s’abonés la quan­ti­tat en cinc ter­mi­nis, a raó de 6 mili­ons, de manera que aquest any encara en devien 24. Un cas simi­lar és el de Rob­ben: 36 mili­ons i encara res­ten 4 anys de paga­ments i el deute acu­mu­lat és de 28. Mar­celo, Diarra, Gago, Van Nis­tel­rooy, Higuaín, Sneij­der, Drenthe i Heinze com­ple­ten el con­tin­gent de fit­xat­ges que no s’han liqui­dat: sumant-hi el de Van der Vaart supo­sen una xifra de 128 mili­ons d’euros.
 

Al final de la pre­sent cam­pa­nya, si Cal­derón no es troba acor­ra­lat, quan s’obri el mer­cat d’hivern, el pre­si­dent del Madrid farà un nou gest de cara a la gale­ria com a bes­treta d’aques­tes elec­ci­ons que posa­ran fi al seu man­dat. El seu últim recurs serà el fit­xatge de Cris­ti­ano Ronaldo i la con­questa de la Copa d’Europa al Ber­nabéu, esce­nari de la final del 2010. El Madrid s’endeu­tarà molt més i pot­ser ni així Cal­derón acon­se­guirà l’objec­tiu de ser ree­le­git, com ja li va pas­sar al seu moment a Lorenzo Sanz.