L'afició gaudeix d'un títol que constata l'hegemonia del seu model futbolístic

Faria bé Florentino Pérez de gravar la jornada d'ahir per passar-ne el vídeo als seus assessors durant els pròxims estius. Les imatges d'un equip que guanyava la lliga més exigent de la història amb tres davanters formats a la casa; les d'un bloc compacte i madur capaç de respondre –a diferència del seu Madrid– en els moments clau; les d'un tècnic reforçat per la confiança de seguidors i directius; les d'un Camp Nou rendit al talent, però també al sacrifici del seu equip; les d'un crack incomparable com és Leo Messi, tan letal en el joc com humil en l'actitud, les d'una afició que viu en perfecta comunió amb l'equip, i fins i tot les d'un president que s'acomiadava de l'estadi amb la quarta lliga assolida en set anys de mandat. Des que Joan Laporta va animar l'etern rival a aprendre del model del Barça en un recordat reportatge de televisió –aquell famós, ‘que n'aprenguin!'–, que el club blanc no aixeca el cap, sotmès a les lliçons contínues d'una plantilla que ahir va fer embogir una altra vegada el Camp Nou. Feia dotze anys que no celebrava en directe la consecució d'una lliga. Les grans alegries del Barça de Guardiola, per exemple –la lliga passada, assolida gràcies a una ensopegada del Madrid, la Champions de Roma, la copa del Rei de Mestalla, el mundial d'Abu Dhabi, la supercopa d'Europa de Mònaco...–, s'havien disfrutat des de la distància, lluny de Barcelona. Ahir, en canvi, tots els al·licients, totes les esperances d'aquest campionat trepidant van convergir al rectangle verd d'un estadi ple. Fins i tot va acompanyar la impotència d'un Madrid que agonitzava a Màlaga després de veure com els 96 punts sumats durant els últims nou mesos eren insuficients per arrabassar el títol al Barça. Els milions invertits l'estiu passat i aquesta aurèola galàctica que envolta tot el que toca Florentino Pérez havia brillat en alguns moments de la temporada, és cert, però la màgia d'aquest Barça, entossudit a superar-se a si mateix, el va eclipsar una altra vegada. Ho havia fet en els dos clàssics de la lliga i ho va repetir en el desenllaç d'una lliga que s'emborratxava al Camp Nou i a Canaletes. La llum dels blaugrana va destacar quan els focus de l'estadi es van apagar per donar pas a la festa. Aquella festa que el club no volia desvetllar per no desconcentrar l'equip, però que l'equip va acabar reivindicant a còpia de gols.

Tanta prudència havia reclamat Guardiola en la prèvia, que l'afició es va resistir a donar el títol per fet. Van ser molts minuts d'emoció continguda fins el 4-0 de Messi. L'autoritat del tècnic és molt gran i els seus missatges ja no hi ha ningú que els qüestioni ni que els ignori, però a la gespa, qui mana és l'argentí, i quan ell va aixecar els braços al mig del camp, l'estadi va esclatar al crit de «campions». Va ser l'inici de la festa i el punt final d'un llarguíssim camí de patiment marcat per la pressió a la qual l'ha sotmès el Madrid durant tota la temporada. Van ser els capitans, precisament, els primers a alliberar aquesta tensió en els parlaments de celebració. «Ens han atacat de totes bandes, però no han pogut amb nosaltres», va dir Puyol, la mateixa idea que corria pel cap de Xavi: «Ens han volgut frenar de totes les maneres possibles, però no ho han aconseguit. Com diu el president: que n'aprenguin!» Un missatge dirigit, segurament, a totes les campanyes mediàtiques construïdes des de Madrid, a tots els intents de desestabilització superats, un a un. Després de les actuacions musicals posteriors al partit –Obrint Pas, Elèctrica Dharma i el cor de l'Orfeó Català–, tots els jugadors de la plantilla van anar dedicant unes paraules a l'afició, que en el cas de Guardiola i d'alguns jugadors de pes de l'equip, contenien un desig, una promesa amb vista a la temporada vinent. «Aquests jugadors valen un imperi; són irrepetibles. Us en deuen una, i aquests no fallen», afirmava Guardiola en referència a una final de Champions que es va escapar per ben poc. «Espero que l'any que ve, a Wembley, puguem celebrar plegats la Champions», afegia Valdés. Una demostració que aquest equip continua sense conformar-se, que sempre en vol més, i que si té un límit, encara no l'ha trobat.

Per primer cop en l'era de Guardiola, l'afició va disfrutar en directe de la consecució d'un títol