L'enveja (sana) d'Eto'o

L'homenatge que el soci del Barça volia retre al tercer màxim golejador de la història del club –130 gols en 199 partits– va semblar de manual. Com si cada culer tingués un reglament de com havia d'actuar. Primer de tot, les pancartes de rigor d'agraïment infinit. Quan Samuel Eto'o va sortir a escalfar-se, amb uns escassos 20.000 espectadors encara, va rebre uns aplaudiments molt sentits. Un aperitiu. Quan Manel Vich va cantar l'alineació de l'Inter, igual que va fer amb Figo l'any 2000, es va aturar després de dir el nom d'Eto'o: i el Camp Nou va aparcar els xiulets per dedicar-li una sonora ovació. Però un cop va començar el partit, el públic va guardar els sentiments i va xiular Samu en la primera pilota que va tocar per recordar-li que ahir seria un rival mentre el partit no estigués resolt a favor del Barça.

El camerunès va ser un espectador de luxe de l'exhibició del Barça en la primera part. Amb prou feines va tocar tres o quatre cops la pilota en aquests primers 45 minuts. Però clar, amb una possessió de la pilota vorejant el 70% per als blaugrana, ni Pelé ni Cruyff haguessin pogut intervenir gaire més que Samu ahir. A més, poc abans del descans, hi va haver una jugada en la qual Eto'o es va adonar, si no ho havia fet ja, que l'Inter no és el Barça: va fer una paret a la frontal amb Milito, i aquest, en lloc de tornar-l'hi i assistir-lo dins de l'àrea, va buscar el xut llunyà, que Valdés va blocar bé, mentre Eto'o es mirava l'argentí i constatava que no era Messi. I és que per al joc d'equip, de combinació i solidaritat, enlloc com al Barça. La petita enganxada del camerunès amb el seu antic capità, Puyol, quan l'àrbitre va xiular el descans, a banda d'una anècdota, va ser una mostra més de la impotència absoluta que va sentir ahir Eto'o i que va traduir en una mostra del seu caràcter indomable.

La lliçó de futbol de la primera part va deixar pas al futbol control de la segona. I, mentrestant, Eto'o s'ho mirava des de la punta de l'atac de l'Inter totalment impotent i amb una sensació d'enveja (sana) que l'envaïa. Va intentar pressionar la sortida de la pilota del Barça, tal com feia quan jugava aquí, però quan va veure que era l'únic que ho feia ho va deixar estar. I per tancar l'homenatge, amb el partit al sac i ben lligat, el Camp Nou va tornar a recordar-se d'Eto'o amb aquell famós càntic en francès que van fer cèlebre els de RAC1 en la final de París el 2006. Samu va deixar la gespa abraçant-se a tots els seus excompanys de plantilla, amb la samarreta de Piqué en una espatlla, i llançant un missatge de futur a través de les televisions: «Ens retrobem al Bernabéu el 22 de maig, amics.» Que així sigui.