El Barça ensenya que el regnat només té un camí

No és bo dubtar del Barça. És el campió d'Europa i, com a tal, la gran referència a imitar. Com tampoc ho és no refiar-se de Guardiola. És el messies. Havia dit que el Barça podia guanyar sense Leo i Zlatan. I en mitja hora –sense temps perquè la gent pogués assimilar que cap dels dos estava en l'onze– ja tenia el partit més que encarrilat. Tampoc és raonable dubtar de Piqué. La seva progressió és abismal. El seu barcelonisme, infinit. En el minut 9, va repetir la imatge del Bernabéu que va fer la volta al món amb un gol enorme que facilitava tremendament la feina. I tampoc és sa no creure en Pedrito. Es poden discutir les seves virtuts com a extrem, però no l'ambició per fer gols que tenen un pes incalculable. Apareix sempre. Ahir va ser en el minut 25, per culminar una obra d'art en estat pur que deixava el partit impossible per als milanistes. I què es pot dir de Xavi i Iniesta? S'han guanyat a pols que ningú posi en dubte tot el que fan. Ahir, van completar un partit excels, sublim, de ball de saló, al qual també es va afegir un espectacular Busquets per reivindicar que aquest Barça és un equip enorme. En el fons i en la forma. La d'ahir era una prova duríssima. Accentuada per absències importants, però no determinants per a un equip que va dedicar a Mourinho una escenografia fora del que és comú. Van ser noranta minuts de teatre, però del bo. Amb quirats d'or, que els de Guardiola serien fins i tot capaços d'interpretar a l'Scala de Milà. La victòria va ser aclaparadora. El Barça torna a tenir el lideratge del grup, i en té prou amb un empat a Kíev, d'aquí a quinze dies, per ser primer de grup. Fins i tot perdent per la mínima a la capital ucraïnesa s'haurà guanyat un lloc per tornar a estar en el sorteig com un dels setze millors equips del planeta. Diuen que el futbol és una qüestió de fe. Aquests jugadors i aquest entrenador s'han guanyat la credibilitat necessària perquè sigui il·limitada.

La nit va començar tremendament bé al Camp Nou. Mentre el Barça feia l'escalfament, els jugadors s'assabentaven que el Rubin i el Dinamo havien empatat a Kazan. Era la millor notícia. L'empat entre els russos i els ucraïnesos, combinat amb una victòria del Barça, possibilitava que els blaugrana arribessin a l'última jornada (d'aquí a dos dimecres) amb mitja classificació al sac. Fins i tot perdent d'un gol a Kíev, el Barça es classificarà. Era un bon símptoma per a un equip que, d'entrada, ja va deixar clar que la nit seria per emmarcar. Seguint el consell de Guardiola, no cabia ni una agulla al coliseu blaugrana. I amb un ambient així, no va ser estrany que la superioritat fos insultant.

Amb Xavi i Iniesta –ahir més necessaris que mai– amb una marxa més, el Barça va deixar clar les seves intencions. Amb la pilota sempre en possessió i amb una intensitat insultant, els blaugrana van ser massa equip per a un Inter que no va trigar a claudicar. Va ser en el minut 9, en el servei d'un córner fabricat per dos dels tres baixets més grans que hi ha a Europa (l'altre, Messi, ho va contemplar des de la banqueta). Xavi va picar al primer pal, Henry (guanyant la partida a Maicon) va pentinar i pel segon pal va aparèixer Piqué, que amb tot el cor va batre Julio César. El gol va aplanar el camí. Tot era molt més fàcil. El Barça, malgrat l'avantatge, no aixecava el peu de l'accelerador, i el partit transcorria sense que l'Inter veiés la pilota. La superioritat era abismal. En plena desesperació de Mourinho, el Barça es va inventar una obra d'art per fer el segon. Busquets, Iniesta, Alves, Xavi i altre cop el brasiler, que va enviar una centrada bombejada cap a Pedro que el canari va transformar en gol amb un xut a l'esquerra. Quin crack, el canari. Amb mitja hora de futbol, el Barça en va tenir prou per deixar clar qui, resultats a banda, mana a Europa. I és que amb Xavi i Iniesta –el partit d'ahir és un gran referent per ensenyar a generacions futures el que aquests dos jugadors són capaços de fer en un terreny de joc– interpretant tots els temps, el Barça va ser una màquina perfectament engreixada i amb una convicció difícilment destructible.