Els peus de Leo, les mans de Víctor

El barcelonisme ha tornat a assistir a un exercici de lideratge de Leo Messi. El davanter argentí va solucionar amb tres pinzellades magnífiques tots els problemes que el València li havia sabut generar. Una part de la notícia és extraordinària: el Barça no només té en les seves files el millor futbolista del món, sinó que el té en el seu estat de plenitud. Quan Messi abandoni aquest esport, les millors imatges seran segurament les d'aquestes dues darreres temporades, en què va arribar al seu zenit futbolístic. Difícilment, pugui millorar aquesta versió pròpia. L'altra punta de la notícia és, si més no, preocupant: el Barça ha tornat a regalar una part i s'ha tornat a encomanar a les virtuts de la seva màxima estrella.

La nit va deixar un altre protagonista: Valdés, tan determinant com l'argentí quan l'equip s'adormia en la teranyina valencianista. Sense la millor versió, el Barça té un principi i un final de luxe. Víctor i Leo. Sembla poc perquè venim de l'excel·lència. Però és moltíssim. I serveix per continuar la lluita contra un Madrid que, en la lliga, no afluixa.

No és bon símptoma que, com contra el Màlaga i l'Stuttgart, l'equip de Guardiola necessiti, ja sistemàticament, indicacions vitals en el descans. Perquè els grans partits que l'esperen no donaran marge a l'errada i penalitzaran cada badada.

El Barça va golejar un cop el València es va trencar. En el seu tercer partit de la setmana –dilluns, dijous i ahir–, l'equip d'Emery va acusar l'esforç i es va vèncer. El símbol de la implosió del rival va ser la lesió d'Albelda, que fins a la primera mitja hora sostenia per ofici i col·locació tota la construcció que havia dissenyat Emery.

Ben cosit pel capità i guiat per Banega, que té tanta qualitat com atreviment, el València va tapar totes les línies de passada fins que va ofegar Xavi i Iniesta, molt apagats. Emery va apostar per Domínguez per substituir Villa, la gran absència del partit. Allà on perdia la pólvora s'assegurava domini gràcies a un migcampista creatiu que va guanyar a l'estadi aquest curs defensant el Rubin Kazaan.

La novetat va ser Jordi Alba. Un extrem esquerre que el Barça va descartar en edat de juvenils i que va acabar al València després de fer un bon any al Nàstic. Alba va inaugurar la casella d'ocasions amb un cop de cap alt. La centrada havia estat de Miguel, que ràpidament va trobar negoci a l'esquena de Maxwell. Molt descol·locat, el brasiler no va poder evitar que el València construís un imperi cada cop que escalava la banda.

El Barça va trobar a faltar la pilota, els espais i l'espurna. A Messi, al centre de l'atac, li costava connectar amb Bojan –l'aposta de Pep– i Pedro. De la mediocritat general només se n'escapava Busquets, imperial en la lluita, lúcid en el toc. Però era insuficient. El València progressava adequadament, per les bandes i pel mig. El Barça va tenir sort que Silva mai es va endollar. El canari va perdre ahir part de la seva gran fama. Es va veure superat pel duel i desbordat en cada acció pel bon control de Xavi i Busquets.

El València va tenir el seu moment amb dues ocasions gairebé consecutives. En les dues va aparèixer Valdés, colossal a l'àrea petita per tallar una centrada i d'una suficiència magnífica per neutralitzar un un contra un a Jordi Alba després d'una desatenció de Piqué.

A l'hora de respondre, el Barça s'encomanava a Messi. No n'hi havia un altre. Els companys el busquen com es busca una sortida d'emergència. L'argentí sempre fa alguna cosa, per més espès que estigui ell o l'equip. Va robar una pilota a Dealbert en una pressió de llibre i no va marcar perquè va xutar massa forçat. I va assistir Pedro en un xut creuat.

Més enllà de Leo, el Barça va trobar respir en la lenta destrucció del València. Va caure Albelda, més tard Domínguez. El metge dels rivals va haver d'infiltrar Bruno i Miguel en el descans. Quan van tornar per jugar la primera part, ni ells ni els seus companys eren els mateixos. Estaven fosos. El tercer partit de la setmana –havia jugat dilluns i dijous– va fulminar els d'Emery.

Des de la llotja, Guardiola ho va veure clar. Va enviar Henry al camp en lloc de Bojan –un altre cop sacrificat a la banda–. L'entrada del francès va activar el Barça. Perduda la magnificència d'aquella velocitat de creuer imparable, l'equip ara treballa a rampells, com si necessités descàrregues elèctriques per reaccionar.

Amb la referència d'Henry al centre, el Barça va reconstruir la seva imatge i va exercir un domini autoritari. Va generar un parell d'ocasions fins que Messi va dibuixar una mapa incomprensible per tres defenses del València i va definir al primer pal, el que César no esperava. Messi va consumar la seva obra i el contagi va resultar instantani. Xavi hauria pogut tenir el segon en arribar a l'àrea petita fins que César va aconseguir la pilota.

Llavors va passar això que es diu destí. Unai Emery havia apostat per Zigic en lloc de Domínguez, molt tocat. La primera paret que va proposar el serbi el va deixar sol contra Víctor Valdés. El porter va respondre de manera extraordinària. Va aguantar la posició i va guanyar l'un contra un. En tot cas, el destí o la sort és poder comptar amb aquest futbolista a la porteria. En la jugada següent, Maduro va deixar el València amb deu homes per una segona targeta groga i el partit es va acabar.

En rigor, va començar un altre partit, el de Messi. En dos minuts va consumar la golejada i va firmar el 22è gol en la lliga. Un parell de meravelles més per engrandir la seva llegenda. Una actuació que accentua la idea que avui el Barça pateix una dependència que haurà de solucionar. Màlaga, Almeria, València. Sempre Messi, a un ritme frenètic, imperial i insaciable.

Guardiola, que estava «pensatiu» a la llotja, segons Txiki, va buscant solucions. Probablement, hagi trobat una certesa: Henry és el nou Larsson. Un revulsiu luxós. Un element imprescindible en les segones parts, mai des de l'inici. No és poc haver trobat un paper a un davanter llegendari que semblava en l'espiral definitiva.