L'Andrés és més fort que l'Iniesta

He de reconèixer que Iniesta és un dels futbolistes amb qui més em costa ser imparcial. M'ha passat sempre. Des del primer dia que el vaig veure jugar (fa més de deu anys i gràcies a un excel·lent tècnic que ara curiosament es guanya les garrofes en el rival ciutadà), fins dissabte passat, quan després d'una emprenyada considerable (i que com acostuma a fer sempre es va guardar per a l'intimitat) per quedar-se fora de l'onze en el clàssic va aparèixer l'última mitja hora per rubricar la festa. Tot i això, avui no toca parlar de l'Iniesta futbolista. Avui és un dia per parlar d'Andrés. D'un Andrés a qui la vida acostuma a fer passar de l'èxit més absolut a la decepció més cruel. Malauradament, ahir no va ser el primer dia que, de sobte, li va caure el món a sobre. Tot i això, ell no entén de contrastos. No trigarà a pair el cop, s'espolsarà els laments i s'aixecarà amb una determinació semblant a la que fa 335 dies va fer que executés un xut que va ser la gènesi de l'any més màgic de la història del barcelonisme. Superat l'estiu més horrible que se li pot desitjar al pitjor dels enemics, els pròxims trenta dies se li acabaran fent curts. Tornarà a donar un exemple de fortalesa mental impròpia i tornarà amb més força. No en tinguin cap dubte. L'Andrés persona no es rendeix mai. És encara més fort que l'Iniesta futbolista.