Segones oportunitats

Hi ha dos futbolistes del Barça que haurien d'estar especialment agraïts a Pep Guardiola, dos futbolistes que estaven amb un peu i mig fora del Barça i que gràcies a Guardiola van recuperar el prestigi i la competitivitat. Un, Rafa Márquez, formava part del nucli dur dels jugadors que van utilitzar la bonhomia irresponsable de Frank Rijkaard per passar-se per l'arc del triomf les normes més bàsiques de conducta que ha de seguir un esportista d'elit; l'altre, Thierry Henry, va fer un primer any molt justet amb la samarreta del Barça, no va ser capaç de satisfer les expectatives que havia generat el seu fitxatge i semblava que, irremissiblement, havia iniciat la seva decadència futbolística.

Pep Guardiola va parlar amb Márquez i li va fer saber que li encantava la seva manera de jugar a futbol, li va comunicar que si es tornava a connectar al futbol seria un jugador fonamental per al nou Barça. Márquez ho va entendre, va acceptar el repte i la temporada passada va tornar a ser un dels millors centrals del món. Henry també va tenir una segona oportunitat (la mereixia molt més que Márquez) i va ser una de les peces clau per entendre el rendiment del Barça durant la temporada del triplet.

Un servidor estava convençut que tots dos s'havien convertit al guardiolisme incondicional i que estaven disposats a deixar-s'hi la pell per la causa, però estava molt equivocat. Márquez no ha aconseguit estar a un bon nivell tres partits seguits i a Henry encara no l'hem vist en tota la temporada. Guardiola ha tingut una paciència infinita amb aquests dos futbolistes. Ningú li podrà retreure mai que no els ha sabut tractar. Ara, la resposta tant de l'un com de l'altre, de moment, fa feredat: Márquez navega en la irregularitat absoluta i Henry, ni hi és ni se l'espera. Una llàstima, perquè l'equip els necessita molt.