DE TOT I RES

sANTI CARRERAS

Doctor

Messi juga, i molt. Però Alves fa jugar Messi. Més. Encara més. És evident. L'argentí té més camp per córrer amb el brasiler damunt del terreny de joc i això beneficia el joc de l'equip. Tots plegats tenen més recorregut. Fan el camp més gran. I l'adversari té més maldecaps per vigilar la banda dreta de l'atac blaugrana. Hi ha espais disponibles per moure's i fan la feina més fàcil a Xavi. En cada equip hi ha peces que són imprescindibles i que es fan imprescindibles. Ells ho són. Aquests tres jugadors vesteixen l'equip impecablement oferint tota mena de recursos futbolístics i combinacions que acosten la pilota a l'àrea contrària en un tres i no res. Un estil i una manera de fer ben diferent del Real Madrid, que demostra últimament una gran capacitat golejadora i, en canvi, no es despenja dels blaugrana en la classificació. Un frec a frec interessant esportivament, però que segons d'on vénen els comentaris sobre aquesta situació, el rigor desapareix màgicament per donar pas a afirmacions barroeres sense cap més argumentació que el descrèdit. Cal abstenir-se d'escoltar segons quines tertúlies o segurament se certificarà bruscament el que he exposat anteriorment. El to i el ritme de les transmissions radiofòniques d'en Puyal i les seves reflexions –ara sí que és un doctor acadèmicament reconegut– haurien de servir per dignificar un ofici que sovint es mou entre tòpics i passions malenteses en nom d'un periodisme militant més a prop del negoci que de la realitat. Una deformació que ajuda ben poc i que no demostra cap interès per aixecar el llistó de la qualitat. Les seves narracions, des de fa un grapat d'anys, en un idioma que parlem uns quants i entenen uns quants més, amb uns referents propers d'un país petit on gairebé tothom es coneix i amb una samarreta blaugrana entre pit i esquena, poden tenir la contundència de Migueli, la placidesa aparent de Rexach, l'habilitat de Simonsen, la força de Calderé, el canvi de ritme de Cruyff, la perseverança de Víctor, el posat murri d'Urruti, la intel·ligència de Guardiola, l'elegància d'Iniesta, la visió de joc de Schuster, la sobrietat de Zubizarreta, la jerarquia de Xavi, l'empenta de Stòitxkov o, potser, encara que sembli agosarat per a algú, la capacitat de crear com qui no vol la cosa en un metre quadrat de madridistes amb talent dins i fora del camp com ara Butragueño i Raúl o d'un Romário poc compromès, que va per feina conscient de la seva gran capacitat. I tot, al voltant d'una pilota. Està comprovat que dóna per a molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.