Els mals de l'alçada

Des que Rocky Balboa va derrotar contra tot pronòstic Ivan Drago, aquell animal ros que feia por en la pel·lícula Rocky, crec que en la quarta entrega, va quedar clar que en el món de l'esport no sempre guanyen els més alts. De fet, difícilment els més alts de cada disciplina són els millors. Poden destacar, per descomptat, però mai són els més destres, els més ràpids, els més guanyadors. La locució llatina citius, altius, fortius té fuites pel vessant nord.

El croat Ivo Karlovic, per exemple. És el jugador més alt del circuit de l'ATP. Fa 2m08 i és tot un espectacle. L'altura li facilita el servei i es fa un tip de fer punts directes d'aquests que la màquina dels punts directes registra i exhibeix en un panell que anuncia la velocitat de la bola. És un autèntic canoner. El tennis requereix molta agilitat en els desplaçaments laterals i també per córrer endavant a fer volees, enxampar una deixada o, simplement, acabar un punt amb un cop guanyador. Una persona de 2m08 no respon als cànons de l'agilitat, tot i que s'ha d'admetre que ell es mou amb més desimboltura del que seria previsible. Si fa o no fa es mou entre els 20 millors del món i no ha pogut encara obtenir cap gran èxit. De fet, podríem considerar que els quarts de final que va perdre dimecres contra Federer és el seu millor resultat en el circuit. Si més no, el més cridaner. A la imatge de dalt apareix a l'esquerra. El jugador de la dreta és el nord-americà John Isner (2m05).

Els canoners del servei acostumen a ser alts. La memòria em traeix relativament, arran de Wimbledon i els serveis, amb el sud-africà Kevin Curren, perquè, sincerament, me l'imaginava més alt. A internet, però, he trobat que fa 1m85. Amb molts favorits al carrer, va tenir la seva gran oportunitat en les semifinals de Londres del 1983, però la va espifiar contra el neozelandès Chris Lewis, un desconegut que va perdre la final amb McEnroe. En aquella època, no obstant això, 1m85 era una alçada respectable en el tennis. A la terra de París, on és força més complicat que un talòs progressi perquè el món és més lent, el paradigma va ser l'holandès Martin Verkerk (1m95), que es va plantar a la final del 2003 a còpia de míssils en els serveis.