Tirania ultraortodoxa

Aquest cop, sí. Amb el permís de Guardiola, celebrem la victòria a El Sardinero. L'equip va sortir al camp, cadascú es va col·locar a la seva posició, l'àrbitre va xiular el començament i va començar el festival del toc de pilota de l'equip blaugrana. Des de l'ortodòxia més ortodoxa, si es permet l'èmfasi i la repetició. A Guardiola no li havia estat bé la manera de golejar l'Atlético i, com sempre, ho havia raonat perfectament. No era cap atac d'entrenador. El resultat és important, però hi ha una cosa fonamental, que és la manera d'aconseguir-lo. Si l'equip juga com ho ha de fer, els resultats en seran la conseqüència lògica. I el dia que es perdi, sabrà on ha de tornar, diu. També és cert que Guardiola va exagerar una mica, premeditadament. Enmig de l'autosatisfacció general, va creure convenient subratllar les coses que el seu equip havia fet malament contra l'Atlético. Però és que també en va fer unes quantes molt i molt bé, com ara la capacitat de desactivar la defensa avançada i les línies juntes de l'equip d'Abel Resino. Ho va fer jugant a velocitat de vertigen, d'aquella manera que, quan s'hi posa, no hi ha cap equip que resisteixi el vendaval. La part de raó que Guardiola va ressaltar és que el seu equip va entrar massa sovint en el desordre que caracteritza la manera de jugar de l'Atlético, que és un tret identitari de l'equip madrileny. Guardiola és tan exigent que fins i tot vol guanyar anul·lant l'ADN dels rivals.

El Racing de Santander, a diferència de l'Atlético de Madrid, no té la capacitat innata de sembrar el caos. A més, se li va ajuntar un altre factor determinant: el Barça va jugar amb el manual sota el braç. El partit va ser un monòleg. Col·lectiu, orquestral, però un monòleg blaugrana. Per si de cas, Guardiola va treure dos dels nous de l'equip titular (Txigrinski i Maxwell) i només hi va mantenir Ibrahimovic, que és el nucli central de l'evolució del joc blaugrana, la nova peça que ha de servir per ampliar la gamma de recursos desequilibradors de l'equip. Jo diria que ja està integrada, tant pel que fa a l'efectivitat de cara a porteria (surt a gol per partit en la lliga, i això que tot just s'està adaptant) com en l'aspecte de participar en la combinació (ja ha fet la seva primera assistència de gol de taló) i en el de la pressió col·lectiva. Ara faltarà veure fins a quin punt té raó Arrigo Sacchi quan diu que és un jugador fort amb els febles i feble amb els forts. S'ha de suposar que l'inconformisme que l'ha fet venir al Barça és per fer coses que no havia pogut fer a Itàlia, com ara disputar partits dels més importants i guanyar-los. Ja arribarà el moment.

Guardiola també va fer repetir titularitat a Sergio Busquets. Aquesta decisió també té a veure amb la seva crida de tornar a les essències. El mig del planter és un dels guardians de l'ortodòxia. Fer fàcils les coses, no perdre la posició, combinar al primer toc i donar ritme al joc. El manual fet jugador. Amb ell al camp sempre és més fàcil que els partits siguin de llibre. A la davantera, els tècnics van dir que el trio estel·lar els havia dit que volien jugar i que no necessitaven entrar en les rotacions. Amb aquest panorama humà i amb l'exigència estilística del tècnic, el Racing ja estava liquidat abans de la mitja hora de partit. Tres gols a la mandíbula i una sèrie de rondos inacabables l'havien deixat marejat. El Barça havia exercit un domini tirànic des de la més pura ortodòxia estilística i els gols n'havien estat la conseqüència inevitable. Per cert, Ibra va tornar a obrir la llauna.

En l'últim quart d'hora de la primera part es va entrar en una paradoxa. L'avantatge blaugrana era decisiu i el rival es va lliurar a la passivitat. No és gens fàcil continuar jugant en aquesta situació. No té sentit mantenir la mateixa tensió perquè només serveix per fer un desgast inútil. I ja se sap que afluixar una mica el ritme és un risc per a un equip com el Barça. Seixanta minuts de noranta són difícils d'omplir en aquesta situació. El Barça no va córrer cap perill a Santander, però va encaixar un gol. Res important, evidentment. Potser fins i tot positiu, perquè humanitza aquest equip que a vegades sembla massa perfecte. Encara que Messi sembla encaparrat a demostrar la seva genialitat. Si més no, el seu segon gol va servir perquè la segona part valgués la pena. I perquè l'ortodòxia no sembli una cosa pejorativa.