El desfici i la finitud

Quina necessitat té d'aixecar-se apel·lant, de viure clamant i d'anar a dormir dictaminant? Com és que, amb la realitat esportiva que viu el club –i aquesta és impossible destriar de la de l'equip de futbol–, no hi ha dia en què el president del Barça no obri la boca per dir-la encara més grossa? No és possible que institucionalment i esportivament el Barça sigui més que un club, però que sigui un club normal i corrent, amb victòries i derrotes, però un club normal i corrent? Per què aquesta indigència de no passar desapercebut de Joan Laporta ara que l'equip de futbol és unànimement envejat pel món del futbol? Quines raons governen la desficiant vida en què ha convertit Joan Laporta la vida de Joan Laporta? És que, veient que el mal ocasionat ja és irreparable, ha decidit que l'acció sense contenció és el millor que pot fer d'aquí fins al final del seu mandat?

El personatge Joan Laporta s'està morint, Joan Laporta ho sap, i és en aquesta impossibilitat humana d'acceptar la mort, d'admetre la finitud, que la raó fa temps que l'ha abandonat. Com va dir el mestre rus, quan la raó ens abandona és el diable qui ens ve a socórrer. El president del Barça mira enrere, repassa les sensacions que té en els seus anys de mandat i el que li queda són tres noms: Sandro Rossell, Ronaldinho i Josep Guardiola. El primer va dissenyar l'equip, el segon el va reintegrar a la geografia i el tercer l'ha fet l'enveja del món. Una prova més de la desmesura del Barça: Joan Laporta revisa els títols que ha aconseguit el club en el seu mandat i veu que cap d'ells s'associarà al seu nom. Això s'acaba, i la necessitat de no passar desapercebut és impossible de dominar.

El president del Barça ressegueix el seu mandat, mira el que li queda per viure i es troba sol davant la immensa solitud que conforma l'ésser humà –un ésser humà com ell, malgrat que massa vegades ho oblida–. En aquest país –i això Joan Laporta ho sap molt bé–, cap president de la Generalitat resisteix una enquesta de popularitat a un president del Barça. A Joan Laporta li queden quatre dies i després, desposseït de la presidència del Barça, sap que la discreció serà obligada, que l'anonimat el perseguirà i que, en definitiva, ja no serà ningú. Fins i tot si fa carrera i desacredita el desacreditat món de la política, ni ell resistirà una enquesta de popularitat al pròxim president del Barça. I això fa mal, especialment als pobres d'esperit.

En els renovats estatuts de l'entitat que s'han aprovat en el mandat de Joan Laporta caldria una disposició que obligués els candidats a la presidència del Barça a superar un rigorós i crític examen emocional. Un estudi que, òbviament, Joan Laporta seria incapaç de superar.