Mourinho tanca amb clau i el Barça només empata a San Siro

José Mourinho és així, no l'han inventat ara. Com en els duels trepidants que solia mantenir amb Frank Rijkaard quan ocupava la banqueta del Chelsea, el portuguès va ordenar un nus defensiu difícil de desenllaçar, i el Barça va tornar de Milà amb un empat a la butxaca. El punt segurament és força valuós per als blaugrana, i també reforça l'autoestima d'un Inter que, després d'anys sense aconseguir res important a Europa, ja es conforma a plantar cara al vigent campió. Un empat que deixa equilibrat el duel entre dos estrategues, Mourinho i Guardiola, que es tornaran a trobar al Camp Nou amb un escenari ben diferent. Al Barça se li ha de valorar la persistència, la paraula que Pep ha convertit en bandera. L'equip va conservar l'actitud ofensiva de sempre, va deixar un primer quart d'hora brillant en què, amb una mica d'encert en la rematada, hauria pogut resoldre el partit i ho va intentar fins a l'últim moment, sense especular. I a Mourinho també se li ha de reconèixer el mèrit d'haver mantingut la porteria a zero contra una de les millors davanteres del món. Una fita que en els dotze últims mesos només havien aconseguit tres equips: el Chelsea en les semifinals de la Champions, l'Espanyol en la copa del Rei i l'Osasuna en la lliga, en aquest últim cas amb el títol decidit i el Barça ple de suplents. El portuguès ho va aconseguir ahir amb la seva recepta habitual: intensitat defensiva, arreplegament de tot l'equip al voltant de l'àrea i velocitat en el contraatac, sobretot en la segona part. Amb aquesta medicina, va posar remei al que havia de ser un dels duels amb més tensió dels últims temps: Ibrahimovic-Eto'o. El camerunès, a qui Guardiola va voler saludar –amb certa fredor, això sí– al final del matx, va tenir poc protagonisme, mentre que el suec, xiulat tímidament per l'afició local, tampoc va estar gaire inspirat; va caure un cop i un altre en fora de joc i va fallar una ocasió claríssima en el primer temps.

Pel que fa a la imatge col·lectiva, el Barça va sortir intacte del Giuseppe Meazza. Potser falta engreixar el mecanisme que la temporada passada arrossegava tots els rivals, però el resultat pot ser un d'aquelles advertiments que Guardiola sol considerar positius per mantenir la motivació.

El duel entre dos estudiosos del futbol com són Guardiola i Mourinho s'havia de convertir en un desafiament tàctic. I així va ser. La superioritat aclaparadora del Barça durant el primer quart va deixar entreveure que era Pep qui havia fet millor els deures. Ja fos amb rapidesa, recuperant ràpidament la pilota i buscant la passada directa als davanters, o en atac estàtic, creant superioritats al mig del camp i desorientant la defensa de l'Inter, el Barça va portar la iniciativa i va tenir una arrencada fulgurant que va provocar les primers ocasions: un xut de Messi en el primer minut, un altre d'Ibrahimovic que va engaltar per sobre del travesser i un cop de cap de l'argentí van ser les més clares del tram inicial. Però quan l'abric de Mourinho, incombustible a la banda, va començar a escombrar la gespa del Giuseppe Meazza, l'Inter va reajustar les cobertures i va anar equilibrar el partit amb un parell d'idees clares. En la contenció, l'equip italià va col·locar Sneijder, Zanetti i Muntari sobre Touré, Xavi i Keita, i la defensa es va avançar una mica per tapar el joc de Messi, que s'havia desplaçat al centre per obrir forats entre línies. I en atac, l'Inter es va limitar a llançar pilotes a Milito i Eto'o, un recurs matusser, però efectiu. Va ser aquí on va començar la feina de debò per a Piqué, el millor del partit, i Puyol. Guardiola els havia ordenat jugar molt avançats per obligar l'Inter a moure la pilota en espais reduïts –tot un repte per a un equip acostumat al joc directe–, i durant la primera part ja va rebre un parell d'advertiments. Primer, Milito es va escapar de Puyol i el seu xut el va aturar Víctor Valdés. Després, va ser Sneijder qui va provar un xut perillós des de la frontal. La lluita d'estils, però, continuava planejant sobre Milà. Si l'Inter es feia fort frenant el joc del Barça i esperant un cop de sort en atac, els blaugrana intentaven construir. I va ser en un d'aquests intents que Keita va tenir una ocasió claríssima, gràcies a una pilota que Dani Alves va deixar enrere i que l'africà no va ser capaç de convertir en gol amb el porter gairebé batut.

Amb el temps, tant les virtuts com els defectes se solen accentuar, i el pas dels minuts va empènyer l'Inter de Milà cap enrere. Milito i Eto'o van quedar aïllats al davant i Mourinho va fer recular la resta de l'equip. El nus tàctic del primer temps havia acabat en una situació ben primària: uns que atacaven i uns altres que defensaven. Amb l'Inter tancat amb clau al voltant de la seva àrea, el duel entre dos dels grans clubs d'Europa es va anar convertint en una rutina gris: el Barça intentant obrir el camp i intentant trobar forats, i l'Inter, rebutjant la pilota tan lluny com era possible del seu porter. Va ser en una d'aquestes pilotes llargues que els de Mou van tenir l'única ocasió clara de la segona part, en un xut llunyà i molt potent de Stankovic –havia substituït Muntari, un pou d'equivocacions xiulat per la mateixa afició neroazurra–. Els blaugrana, per la seva banda, ho van provar de totes les maneres possibles. Guardiola va fer entrar Iniesta, l'home de les causes perdudes. A la resta, no els va tocar, no fos que una distracció puntual l'aprofités l'Inter per sorprendre'l en el contraatac. Mourinho va acabar esgarrapant un punt dins l'abric, i Guardiola, a la maleta.