I el noi de Seva es va lluir

El moto­ci­clisme català va acon­se­guir el seu millor èxit inter­na­ci­o­nal avui fa deu anys, gràcies al títol que Àlex Cri­villé va acon­se­guir en els 500 centímetres cúbics. Feia molt que el cone­gut com «el noi de Seva», la seva loca­li­tat natal, per­se­guia aquesta fita, però en el seu camí s'havia tro­bat un obs­ta­cle difícil de superar. Es trac­tava del pilot aus­tralià Mick Doo­han (com­pany de Cri­villé a HRC), que va acon­se­guir cinc títols con­se­cu­tius entre el 1994 i el 1998. L'any següent es va reti­rar després d'un acci­dent en la cursa de Jerez. La seva absència va obrir la porta del títol a Cri­villé, però també a altres rivals de cate­go­ria, com ara el nord-ame­ricà Kenny Roberts júnior i el japonès Tadayuki Okada, cap dels quals havia estat capaç de tren­car l'hege­mo­nia de l'aus­tralià.

De fet, va ser Roberts qui va tren­car el gel a l'inici de la tem­po­rada, amb la victòria en les dues pri­me­res cur­ses. La reacció del català, però, no es va fer espe­rar i va domi­nar amb mà de ferro la part cen­tral del cam­pi­o­nat, durant la qual va acon­se­guir sis victòries i dos segons llocs més en només nou cur­ses (inclosa la victòria en el Gran Premi de Cata­lu­nya). Amb aquesta ratxa, Cri­villé va sumar un sac de punts (219) que, a falta de cinc cur­ses per al final del cam­pi­o­nat i amb un avan­tatge de 58 punts res­pecte del segon clas­si­fi­cat, només havia d'admi­nis­trar amb un mica de cap per asse­gu­rar-se el títol.

En la prova següent, al País Valencià, no va aca­bar la cursa i a Austràlia va ser cinquè. El català va tor­nar al podi a Sud-àfrica, amb el ter­cer lloc, i la seva pri­mera bola de par­tit va arri­bar en la cursa següent, el Gran Premi del Bra­sil. Tal com li van reco­ma­nar, Cri­villé va ser con­ser­va­dor per no pos­po­sar la con­se­cució del títol fins a l'última prova, a l'Argen­tina. El català va ser sisè, però Okada, l'únic que lla­vors li podia pren­dre el títol, va aca­bar rere el català i li va cedir el mun­dial.

Amb aquell gran èxit, Cri­villé va poder posar punt final a dos anys difícils, en els quals va haver de superar una greu lesió a la mà, que a punt va estar d'ensor­rar la seva car­rera, i la mort del seu pare. El mateix dia que el català, un jove Valen­tino Rossi gua­nyava el títol de 250 cc, just l'any abans de fer el salt a la cate­go­ria reina.

A més de Cri­villé, dos cata­lans més van aca­bar entre els deu pri­mer clas­si­fi­cats del cam­pi­o­nat del món: Sete Giber­nau, cinquè, i Car­les Checa, setè. El pilot de Seva no va poder donar con­tinuïtat al seu èxit i les dues tem­po­ra­des següents va acon­se­guir resul­tats força dis­crets (novè i vuitè). Cri­villé tenia pre­vist com­pe­tir també el 2002. Després de deu tem­po­ra­des en l'escu­de­ria més potent del món, Honda HRC, havia fit­xat per l'equip de Luis d'Antín, on havia de pilo­tar una Yamaha. Però durant la pre­tem­po­rada va anun­ciar una reti­rada tem­po­ral a causa dels atacs d'epilèpsia que tenia. Tot i que va ser sotmès a un fort trac­ta­ment, aquell anunci final­ment va ser el seu comiat defi­ni­tiu del mun­dial.