Aquesta Europa no convé

Els anglesos sempre han sigut molt pragmàtics, cosa gens estranya tenint en compte el seu notable avantatge en qüestió de cultura democràtica. Ells foren dels primers del nostre continent que varen tenir institucions democràtiques. És per aquesta raó que no es deixen entabanar pels seus polítics i, si cal, voten en contra de la proposta del govern, com ha ocorregut en el cas del Brexit. L'actual Europa, governada pel tàndem neoliberal Juncker-Merkel i pels grans lobbys financers, serà capaç de canviar de polítiques i retornar als orígens fundacionals de l'Europa dels pobles i de les regions? El Brexit, tindrà conseqüències positives per a la resta d'europeus? Les respostes que s'intueixen no són gaire optimistes.

Aquella Europa somiada, fonamentada en els valors democràtics, no és la que estem visualitzant, car els seus governants s'han manifestat incapaços de gestionar la crisi dels que fugen de la barbàrie siriana, i han preferit fer-los invisibles en camps de refugiats, signant un vergonyant acord amb la Turquia del cada cop més envalentit i funest dictador Erdogan. Però és que els seus dirigents tampoc són capaços de garantir que en el si de la Unió Europea, els estats respectin els principis democràtics més bàsics, cosa que demostra que avui els importa més els interessos comercials i financers que garantir una democràcia inqüestionable. Probablement aquesta problemàtica sigui conseqüència d'haver renunciat a l'Europa dels pobles i de les regions esmentada. Aquest és un fet indiscutible per als que ho patim, i per als estaments europeus, que en tenen coneixement, però no fan res per corregir-ho.

Com poden posar el cap sota l'ala, davant la constatació que l'Estat espanyol està conculcant els principis més bàsics de la democràcia? La “seva democràcia” és la continuïtat del franquisme, car no hi ha separació dels poders, i el judicial està supeditat a l'executiu; els seus governants, a més de corruptes, tenen la poca vergonya d'incomplir i passar-se pel folro les normatives europees (l'exemple més flagrant és el corredor mediterrani), i que, qui sap per quins foscos interessos econòmics, no són sancionats. A Espanya es persegueixen els líders i partits democràtics els programes dels quals no agraden al govern en funcions, i a la fiscal general de l'estat se li permet expressar, davant del cap de l'Estat, que “no és la llibertat la que allibera els ciutadans, sinó la llei” o que “determinats usos de llibertat poden posar en perill la democràcia”, sense que ni el Borbó ni el govern reaccionin, ni sense que cap estament europeu actuï. Això és un senyal inequívoc que aquesta Europa no ens convé, llevat que faci un cavi copernicà.