Els diacrítics

L'última reforma de la gramàtica cata­lana ha mani­o­brat con­tra els accents diacrítics, aquests senyals al cap­da­munt de les vocals de cer­tes parau­les que ser­vei­xen perquè no es con­fon­gui vénen amb venen ni déu amb deu. Con­fu­si­ons fatals, perquè una cosa és venir al mer­cat i una altra l'acti­vi­tat dels vene­dors, que ja hi són, a l'altre cantó del tau­lell. Déu man­tindrà l'accent, pot­ser amb la volun­tat de no dis­cu­tir el mono­te­isme. Hi ha un únic déu, no deu. Ni que hi hagués deu déus: no situ­a­rem la comp­ta­bi­li­tat a l'altura de la divi­ni­tat.

He lle­git que la supressió s'ha fet després que l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans hagi con­sul­tat escrip­tors, peri­o­dis­tes –a mi, no– i mes­tres. Jo hi veig, sobre­tot, la mà dels mes­tres. Davant els accents diacrítics els alum­nes es fan un embo­lic, costa que els encer­tin o que ni tan sols els tin­guin en compte. De les cent cin­quanta parau­les amb diacrític –xifra que m'ha dei­xat parat perquè no sabia que n'hi hagués tan­tes–, els alum­nes des d'ara només s'hau­ran de gra­tar el cap per catorze: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us i vós/vos. D'algu­nes, no entenc l'amnis­tia. Ma o mon? Hi ha molta gent que uti­litzi aquesta forma dels pos­ses­sius? I el te? Sos­pito que els alum­nes per als quals es fa la festa gra­ma­ti­cal opten per begu­des més for­tes. Pel que fa al pèl, jo acon­se­lla­ria als mes­tres i les per­ru­que­ries que abans que tot el dis­cri­mi­nin de cabell, a classe i als anun­cis dels apa­ra­dors. En un ambi­ent cada cop més urbà, tenen molta presència els bens? “Un bé de Déu” per no con­fon­dre-ho amb un “be de deu”, que no lleva els pecats del món.

Hi ha idi­o­mes que igno­ren els accents, tots els accents. Con­si­de­ren que el con­text ja ajuda a situar-los i a fixar el sig­ni­fi­cat precís de cada paraula. Aquí, per motius que ara seria llarg d'expli­car, hem optat pels bas­tons i cros­ses. Els alum­nes admi­ren els idi­o­mes sense accents, són el seu ideal. Ja hi arri­ba­rem. Als alum­nes, i als joves en gene­ral, no se'ls ha de dis­gus­tar ni fer la vida difícil, perquè després vénen els trau­mes. Vénen, o ens els venen.

Abans, no fa tant, la pre­po­sició a duia accent: à. Cada cop que, lle­gint un text antic, em trobo una a amb aquest tupè sento una certa inco­mo­di­tat. Sem­bla que el text s'enve­lleixi encara més Una reforma gra­ma­ti­cal ha de tenir això en compte. Els seus impul­sors la fan pen­sant en el pre­sent i el futur, però no sé si tenen en compte el pas­sat. A aquests alum­nes pro­te­gits de tren­ca­colls, un dia els mes­tres els dona­ran a lle­gir La plaça del Dia­mant, i hi ha el risc que l'aban­do­nin a la pri­mera pàgina pen­sant-se que està escrit en un idi­oma arcaic i que l'acció se situa a la guerra de Cuba.