Del dret a manifestar-se

Sem­bla com si de la mani­fes­tació pagesa de Reus, el dis­sabte 24 d'octu­bre pas­sat, l'única notícia remar­ca­ble de cara a l'opinió pública fos l'enfron­ta­ment amb els mos­sos d'esqua­dra i, en canvi, no fos gens noti­ci­a­ble el motiu o motius de la mani­fes­tació. Cosa que ha anat molt bé als repre­sen­tants de totes les admi­nis­tra­ci­ons, inclòs Agri­cul­tura, per refe­rir-se en les seves decla­ra­ci­ons única­ment als inci­dents i no fer, en canvi, ni la més mínima referència a les rei­vin­di­ca­ci­ons del pri­mer sin­di­cat agrari de Cata­lu­nya, que tenen com a rere­fons la gravíssima crisi que pateix gai­rebé tota la page­sia cata­lana.

Fa anys que diuen que la situ­ació al camp és tan greu que neces­si­tava la inter­venció man­co­mu­nada del govern i no tan sols del Depar­ta­ment d'Agri­cul­tura. Cal una actu­ació inter­de­par­ta­men­tal que inclo­gui, per començar, mesu­res de política agrària, però també mesu­res d'altres depar­ta­ments, per esta­blir els meca­nis­mes d'una autèntica «política rural» de suport a la page­sia i també a tota la gent que viu i tre­ba­lla en el medi rural. Edu­cació –sense qüesti­o­nar mai el sen­tit d'una escola amb pocs alum­nes–, xarxa viària i tota mena de comu­ni­ca­ci­ons, equi­pa­ments i ser­veis.

Hi que­da­ria gent, avui, a les mun­ta­nyes de Suïssa i Àustria o al nord de Noru­ega si no ho hagues­sin fet així des de fa més de cent anys? En l'ordre de pri­o­ri­tats és evi­dent que el pri­mer que cal cor­re­gir és l'escan­da­losa diferència de preus que cobrem els page­sos i el que n'acaba pagant el con­su­mi­dor. Cosa que pro­voca una pro­gres­siva pèrdua de renda en el sec­tor, agreu­jat aquests dar­rers anys per un incre­ment bru­tal de tots els cos­tos de pro­ducció: energètics, adobs, lla­vors, maquinària, etc.

O els efec­tes devas­ta­dors d'una glo­ba­lit­zació, que no interessa regla­men­tar, a par­tir d'acords polítics mul­ti­na­ci­o­nals, perquè les grans empre­ses i el capi­tal finan­cer en tre­uen les pae­lles llar­gues i encara que sigui del tot evi­dent que ells, amb una espe­cu­lació sense límits, hagin pro­vo­cat la crisi que patim a escala mun­dial.

I a l'inven­tari de greu­ges rela­ci­o­nats amb l'espe­cu­lació, amb el gua­nyar diners sense tre­ba­llar, cal afe­gir-hi el negoci urbanístic i la pressió en el medi rural que ha com­por­tat, agre­dint-nos sense con­tem­pla­ci­ons i amenaçant l'esta­bi­li­tat del pagès a la terra. Fins al punt que avui en mol­tes comar­ques hem esde­vin­gut un autèntic entre­banc, un obs­ta­cle, de cara a aquells car­te­ris­tes de les plusvàlues urbanísti­ques, con­ver­tits en els repre­sen­tants del «progrés», davant aquests rucs que ens entes­tem a seguir vivint del tre­ball a la terra.

Arran de l'afer de Santa Coloma de Gra­me­net, un repre­sen­tant, dels que aquests dies han par­lat dels nous ajun­ta­ments «nets», ha gosat dir que sense aquest crei­xe­ment urbanístic tan bèstia «on ara hi ha ciu­tats encara hi hau­ria camps». Aquests són els que amb la seva visió del país i les seves actu­a­ci­ons polítiques han creat una inflació i pobresa, ens han abo­cat a la crisi que patim i han con­ver­tit la terra agrícola i el medi rural en pura mer­ca­de­ria.

Molts pensàvem que la forta crisi aju­da­ria a obrir un debat sobre les cau­ses i una sor­tida a par­tir de poten­ciar totes les acti­vi­tats pro­duc­ti­ves. Però ja veig que no ens en sor­ti­rem perquè els espe­cu­la­dors d'una banda, i molts res­pon­sa­bles polítics de l'altra, només estan pen­dents del mira­cle d'una recu­pe­ració econòmica perquè les coses tor­nin a ser com abans. Nosal­tres insis­tim que cal que el gran debat agrari al Par­la­ment es faci perquè cre­iem que en el marc de la necessària recu­pe­ració de tota l'eco­no­mia pro­duc­tiva, cal situar-hi l'impor­tant paper de l'agri­cul­tura.

Cal que el govern de Cata­lu­nya afronti de cara el pro­blema del sec­tor agrari i la rea­li­tat de la page­sia, sense enca­par­rar-se ni per l'agroindústria ni per la xarxa de dis­tri­bució d'ali­ments: aquests ja se'n sur­ten prou bé, sovint a la nos­tra esquena.

Pen­sant amb visió de país i a man­te­nir i millo­rar les pro­duc­ci­ons agràries, cal obrir un veri­ta­ble procés de nego­ci­ació, sense qüesti­o­nar la nos­tra repre­sen­ta­ti­vi­tat ni tam­poc el dret legítim a mani­fes­tar-nos.

Seguir amb les velles pràcti­ques de divi­dir el sec­tor agrari com­prant orga­nit­za­ci­ons, o si més no els que les mani­pu­len, no és avui la millor manera de ser­vir a Cata­lu­nya. I ho dic pel tema de l'aigua a Lleida.