Preguem, germans

Un grup de What­sApp ano­me­nat “Cris­ti­ans per la Sobi­ra­nia” ha tin­gut la pen­sada de com­par­tir tex­tos amb el propòsit de “pre­gar en comunió ple­gats durant el procés vers el ple reco­nei­xe­ment de la sobi­ra­nia naci­o­nal de Cata­lu­nya”. No és per dir que el procés ha entrat en un car­reró d'on no podrà sor­tir sense inter­venció divina, ja que segur que els res­pon­sa­bles de la ini­ci­a­tiva conei­xen el vell refrany que fa: “Déu diu: Ajuda't, que t'aju­daré”; però pot ser­vir per recon­si­de­rar un aspecte molt menys­tin­gut pels conduïdors de la política aquests últims anys: la dimensió espi­ri­tual del país. En detri­ment de la tra­dició cata­lana, s'ha cai­gut en l'ada­misme, un vici de la raó que con­sis­teix a creure que tot comença en un mateix i no s'ha fet res de bo abans. Com si no vinguéssim de molt lluny, de mil anys almenys com a cata­lans i de dos mil anys com a país on tots els camins por­ten a Roma, s'ha impo­sat la idea de cons­truir un “nou país”. I del “dret a deci­dir”, un eufe­misme per no afir­mar ober­ta­ment que volem la inde­pendència, s'ha pas­sat al “dret a deci­dir-ho tot”, com si tot estigués per fer i tot fos pos­si­ble. Afa­la­gar els bai­xos ins­tints de les fac­ci­ons demagògiques només fa que sem­brar dub­tes i pro­vo­car repulsió en la gent que està donant suport elec­to­ral i moral al procés en qüestió. Això no és una illa des­ha­bi­tada de la Micronèsia on els afi­ci­o­nats als expe­ri­ments d'engi­nye­ria social farien bé de tro­bar-se i inten­tar-ho, sinó un vell país que ja ha supor­tat prou pro­ves con­du­ents a la seva des­a­pa­rició i que no hau­ria de sot­me­tre's voluntària­ment a una altra.