La merda és a l'entrada

Els mateixos que van aplaudir amb les orelles l'aprovació de la “llei morrió” són els que s'han afanyat a criminalitzar els estudiants emmascarats que van convèncer Felipe González perquè suspengués la seva conferència a la Universitat Autònoma de Madrid. Com si es pensessin que ser jove fos igual que ser imbècil i els rebentadors de l'acte acadèmic, tan ximples de mostrar alegrement la cara per deixar-se emmanillar. Segurament els partidaris de l'expresident haurien desitjat un comportament més coratjós per part de l'antic Isidoro, que desafiant la concentració indignada s'hagués enfilat igualment al faristol per pronunciar la seva prescindible conferència. Però els temps de l'americana de vellut queden enrere i el seductor socialista ara és un vell poruc acomodat a la cadira de massa consells d'administració. I, malgrat tot, González no és el que n'ha sortit més mal parat, d'aquest episodi. Els que de debò han quedat retratats són els que després s'ha dedicat a menysprear la trempera inconformista que per sort encara batega a les universitats. Sèniors juràssics que han oblidat l'obligació que tenen els joves de posar en qüestió la generació que els ha precedit. I que, sobretot, han oblidat que les universitats han de ser el planter de les rebel·lies que sempre han fet avançar el món. Gent que voldria unes aules mudes i obedients, encallades en aquell passat resclosit que tan bé descrivia l'Ovidi Montllor a la seva cançó L'escola de Ribera: “La consigna era pàtria, la resposta alçar el braç; /els pupitres eren bruts, el sant crist era de fusta;/ el vàter era al fons, la merda era a l'entrada.” Han passat els anys i han passat també els expresidents i, en comptes de deixar-nos avançar, n'hi ha que s'entossudeixen a fer-nos recular. Que prefereixen les gestores a la militància, que tenen pànic de les eleccions, que ens confonen amb nens perduts al pati d'una escola muda i obedient mentre la merda es va apilonant a l'entrada.