El senyor de les miques

Cada cop que a la cuina faig una ela­bo­ració a base de car­bassó penso en Manuel Foras­ter. Un dia que em va con­vi­dar a casa seva a fer un dinar urgent i impro­vi­sat només tenia un car­bassó al rebost. El va posar en una pae­lla tallat a rodan­xes, va ajun­tar la cocció a uns espa­gue­tis, i el car­bassó s'havia con­ver­tit en man­tega. Havia pas­sat uns anys a Itàlia i domi­nava la pasta i les seves sal­ses. Per molt que m'hi miri, els meus car­bas­sons no es fan man­te­go­sos. Quan passo per davant del Gelida, el res­tau­rant de menú situat a la can­to­nada de Dipu­tació amb Urgell, on pot­ser no tor­naré mai més, penso en Manuel Foras­ter. M'hi duia perquè era bo i bara­tet i perquè li agra­dava “una mica” la mes­tressa. En Manuel Foras­ter tot eren “miques”. Havia lle­git “una mica”, havia viat­jat “una mica”, havia tin­gut “una mica” de xico­tes. En rea­li­tat ho havia lle­git tot i havia viat­jat molt. O pot­ser no havia viat­jat tant i s'ho inven­tava, perquè tenia una altra manera d'expli­car les seves excur­si­ons pel món. Amb Edu­ard Toda havia anat a l'extrem ori­ent i havia assis­tit al des­co­bri­ment de l'Alguer. Amb Josep Pla s'havia des­plaçat a l'Argen­tina a bus­car l'A., l'amant de l'escrip­tor. Amb els novel·lis­tes ame­ri­cans havia recor­re­gut els Estats Units de costa a costa. Havia visi­tat París amb la Jean Seberg, que venia el Herald Tri­bune als Camps Eli­sis. La Jean Seberg li agra­dava “molt”. Amb ella les “miques” es reti­ra­ven. Un dia em va por­tar al car­rer Joa­quim Costa de Bar­ce­lona per pre­sen­tar-me un fill que la suïcida havia tin­gut i que regen­tava un bar en aquell car­rer. No vam tro­bar el fill. Quan, com ara aquests dies, arri­ben nove­tats de la des­a­gra­da­ble política espa­nyola penso en Manuel Foras­ter i en com riuríem. No érem uns frívols. És que filtràvem l'actu­a­li­tat pel cola­dor de la iro­nia, el rela­ti­visme i els espa­gue­tis. Després passàvem a altres coses perquè no tot és política, prin­cipi que segueixo escru­po­lo­sa­ment.

Ara ha sor­tit l'últim lli­bre de Manuel Foras­ter. Pòstum, perquè va morir a prin­cipi d'any. I tes­ta­men­tari. Es titula Saba­dell Grand Cen­tral, Nova York Ram­bla i és la dar­rera entrega de la tri­lo­gia Foras­ter de fora que retrata la nos­tra gene­ració com no ho ha fet ningú. El pri­mer lli­bre estava escrit en segona per­sona, un repte per al que escriu i per al que lle­geix. El segon estava poblat de per­so­nat­ges geni­als que entra­ven i sor­tien. L'últim és el menys expe­ri­men­tal i amb més experiència. De Nova York a Bor­deus, Nàpols i Saba­dell. Tot és veri­tat? Tot és autèntic. Un per­so­natge diu: “Escriuré unes memòries inven­ta­des de cap a peus però que no inclou­ran cap men­tida.” Manel, com et puc dir en aquesta vigília de Difunts que el teu lli­bre, com els altres, m'ha agra­dat “una mica”, o sigui molt, i que vol­dria que fos infi­nit?