Paraules amigues

Un amic, en Santi Gui­llen, impul­sor de Gent Cre­a­tiva –un grup que estu­dia com les acti­vi­tats cre­a­ti­ves aju­den a con­for­mar ciu­ta­da­nia activa–, ha llançat davant meu una frase que repro­du­eixo: “No es pot enten­dre que Donald Trump gua­nyi, si no es té en compte el paper que juga la por. Els ame­ri­cans tenen por.” I vet aquí, que d'una manera tan gràfica com aquesta queda sin­te­tit­zada una reflexió que alguns han i hem apro­fun­dit en diver­sos àmbits i tre­balls sobre el paper pri­mor­dial de les emo­ci­ons a la vida política. Fins fa poc s'ha vis­cut en la creença que allò que regeix les deci­si­ons polítiques és quel­com de rao­na­ble, mesu­rat i objec­tiu; sobre­tot si se'ns ofe­reix ben acom­pa­nyat de mol­tes xifres des­ti­na­des a anor­rear el nos­tre escàs conei­xe­ment de la rea­li­tat i, per tant, fer-nos callar. La vida emo­ci­o­nal sem­bla reser­vada per a l'àmbit de l'íntim, el pri­vat. Cada cop més, però, anem redes­co­brint que els sen­ti­ments i les emo­ci­ons per­so­nals, sovint iden­ti­fi­cats amb les col·lec­ti­ves, no sola­ment impul­sen movi­ments soci­als sinó que arri­ben a deter­mi­nar la via política, el destí de mili­ons de per­so­nes. Per­so­nes, grups humans i deci­si­ons polítiques mogu­des per les emo­ci­ons. Sí. Qui­nes? Com actuen? Sense posar-hi nom, sense ator­gar-los el paper que juguen no es poden expli­car ni els grans des­as­tres ni les grans pro­e­ses ni avenços de la huma­ni­tat. Seria bo posar-hi noms i fer una bona llista de qui­nes són aques­tes emo­ci­ons. I col·locar-les en el lloc exacte on solem situar les inter­pre­ta­ci­ons raci­o­nals. I veure si ens apro­xi­mem millor a la com­ple­xi­tat dels movi­ments i res­pos­tes polítiques.

I vet aquí un segon sug­ge­ri­ment que neix com a res­posta a la difícil i angoi­xant pre­gunta sobre el que ens està pas­sant. Quin és l'ori­gen del males­tar actual ben mani­fest en tants àmbits de la vida per­so­nal i col·lec­tiva. Una altra veu sàvia i amiga, la de Vic­to­ria Camps, ens ofe­reix refle­xi­ons poc habi­tu­als sobre la vida col·lec­tiva i sobre les acti­tuds desit­ja­bles per afron­tar els nos­tres males­tars gene­ra­lit­zats. El seu lli­bre Elo­gio de la duda obre pers­pec­ti­ves noves sobre les qüesti­ons de sem­pre con­ju­ga­des en el nos­tre pre­sent. I ho fa mal­grat que en aquesta època de res­pos­tes ràpides i sen­zi­lles el dub­tar, posar en qüestió, plan­te­jar pre­gun­tes i rela­ti­vit­zar no resul­ten “ sexis”. En tots cas, plan­teja visi­ons ben útils per millo­rar la con­vivència humana: fugir dels dog­mes, dels eti­que­tat­ges, de les idees monolítiques. Pro­pos­tes que es fona­men­ten en grans pen­sa­dors, alguns de clàssics i d'altres més moderns que han refle­xi­o­nat sobre els eterns con­flic­tes que els humans enca­rem en tant que indi­vi­dus lliu­res i alhora en tant que sers soci­als i sobre els quals Freud va exten­sa­ment escriure en el seu clàssic: Males­tar de la Cul­tura.

Les parau­les ami­gues ens diuen que si com­pre­nem millor el que passa, pos­si­ble­ment actu­a­rem i viu­rem millor.